Les imatges de la commemoració de la fi de la Primera Guerra Mundial feien pensar en els europeus que ara fa cent anys justos celebraven la mateixa cosa, però en present. Ara sabem que estaven fatalment equivocats. El 1918 es va crear la convicció que aquella carnisseria era irrepetible, i molt pocs anys després Europa iniciava un període vibrant amb nacions emancipades, democràcia a gairebé tots els països europeus, nivells de comerç internacional mai vistos, progressos tecnològics fascinants i un horitzó ple d'esperança. Eren els feliços anys vint, i per alguna cosa els deien feliços. La crisi del 29 ho va canviar tot com ningú no podia ni imaginar. Només deu anys després del Dilluns Negre començava la guerra de debò. La primera va produir entorn d'onze milions de morts i una destrucció física limitada; la segona va matar setanta milions de persones i va arrasar el continent. Ni tan sols Keynes, que va criticar durament les condicions imposades a Alemanya, hauria pogut ni imaginar una catàstrofe similar. Pensar això resulta inquietant, perquè avui, ara, aquí, també juraríem que una nova guerra a Europa és impossible. Sí? Tan impossible com llavors. Hi ha indicis inquietants a Estats Units, Rússia, Polònia, Hongria, Àustria, Alemanya, Itàlia... i Espanya s'hi afegirà si la triple dreta arsènica continua posant-se gore. Els votants de polítics verinosos, per molt catxondos que es posin sentint-los, haurien de començar a tenir una mica de por, i parar.
