Diumenge passat, més de seixanta caps d'Estat van celebrar a França el centenari de la fi de la Primera Guerra Mundial. Dels assaigs històrics que s'han escrit sense parar aquests darrers anys sobre aquell moment tràgic de la història d'Europa destaco dos llibres traduïts al castellà: Sonámbulos, de Christopher Clark, i De la paz a la guerra, de Margaret MacMillan. Aquella guerra que van liderar quatre cosins, l'emperador d'Àustria-Hongria, el tsar rus, el kàiser d'Alemanya i el rei del Regne Unit, a banda del president de la República francesa, va posar fi als grans imperis del XIX. El que havia de ser una guerra breu va acabar essent un escorxador humà que va obrir les portes a alguns dels grans monstres del segle XX: el bolxevisme i el nazisme/feixisme. Les dictadures de classe i d'identitat. Ells contra nosaltres. Enmig, el liberalisme democràtic, que només va poder ressorgir a Occident, encara sort, acabada la Segona Guerra Mundial, considerada per molts com un epíleg de la primera. Hi ha qui ha intentat buscar semblances entre aquella època i aquesta. Hi ha moltes més diferències. Anar a la guerra no era considerat negatiu en la majoria de les societats, hi havia un esperit bel·licista a les potències d'Europa central i les desigualtats socials eren immenses a la majoria de països. Dubto que el més comunista dels membres del partit a la Xina o el més trumpista dels americans desitgessin avui un enfrontament entre els dos països. Avui, una gran majoria de les persones a les societats xinesa, americana, russa o europea el que volen és viure bé, anar de vacances i deixar-se d'històries de revolucions. Què pot posar aquesta situació en risc? Una crisi econòmica de nivell còsmic que empetitís la iniciada el 2008 i que tingués una repercussió similar a la de 1929. Ahir llegia que el deute del món ja ha arribat a 250 bilions de dòlars i vaig pensar que res està escrit.