Una de les característiques del nostre temps és que la gent cada vegada té vides més diverses. Les comunitats de veïns ja no estan habitades per ciutadans semblants que fan horaris similars. No; avui hi conviu gent molt variada que fa horaris tan diferents com la mateixa gent. Treballar de dilluns a divendres i dormir de 12 a 7 ja no és tan majoritari; avui convivim amb moltes altres combinacions. La societat s'ha anat adaptant a aquesta realitat polièdrica. L'únic que no s'hi ha adaptat gens és la presència de gossos a les cases. I a totes les comunitats n'hi ha un, com a mínim. Un gos que borda una sola vegada cada dos minuts pot no ser una font d'estrèpit insuportable, però fa impossible que una persona normal que visqui a prop agafi el son. I el gossos borden, sí, o udolen quan els deixen sols. Poden fer-ho durant hores i hores. Cada dia. Durant anys. I si se li fa notar al propietari, la primera resposta serà «no pot ser, si no borda, pobret». La segona, quan se li ha deixat sentir una gravació, serà «vaja, potser sí, però jo què vols que hi faci?», com si l'animal hagués caigut del cel i li hagués anat a parar a ell per atzar. Recórrer a la via legal puc certificar que no és cap solució. Barallar-se, encara menys. El dret a tenir gos és, a la pràctica, molt superior al dret a dormir quan no tothom està dormint. Mentre sigui així no podrem dir que som una societat cívica i civilitzada. Ho serem el dia que tenir gossos als pisos estigui prohibit i s'acabi tanta injustícia.
