A les acaballes dels anys 1880 un joveníssim Antoni Ribera i Maneja deixà la feina de comptable i començà a guanyar-se la vida impartint lliçons de música i, alhora, delectant el públic com a pianista al petit cafè La Seca del barri de Vallcarca.

De família i pares berguedans, Ribera havia nascut a Barcelona el 1873. El seu innat talent musical, ja evident de petit a les classes de solfeig, es confirmaria a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i després als estudis d'harmonia sota el guiatge d'eminents mestres, fins a esdevenir el director d'orquestra tan prestigiat a casa nostra com en àmbits europeus.

Poc després de la mort de Wagner, el 1883, quan aquí encara era poc coneguda la seva magna obra, un fet puntual es produí que canvià el panorama musical català i, per descomptat, la vida de l'encara quasi adolescent Ribera, que, tan commogut el deixà sentir l'òpera Lohengrin, decidí aprendre alemany fins a arribar aviat a traduir al català Tristany i Isolda, amb la col·laboració del poeta Maragall.

Fermament disposat a endinsar-se en els estudis wagnerians, els amics li propiciaren un ajut econòmic per viure uns anys a Alemanya i aprendre dels grans músics com Kniese i Riemann. Ja a Bayreuth, comptà amb el calorós acolliment de Còsima Wagner, vídua del mestre, i es casà amb la cantant Johanna Ott, quan ja era conegut en aquell país com a consagrat i prestigiós director d'orquestra.

A principi de segle, Ribera retornà a Barcelona per dirigir al Liceu Sigfrid i Lohengrin, i fou nomenat director de l'aleshores creada i tan operativa Associació Wagneriana. Dues fites que contribuïren a la incorporació de l'art alemany al Modernisme català.

Retornà el mestre Ribera a Alemanya, com a batuta de l'orquestra del Teatre Municipal de Lemberg. I sovint era a Barcelona conduint el repertori wagnerià fins al 1925, quan fixà la residència a Madrid amb el propòsit, suggerit pel rei Alfons XIII, de traduir-lo al castellà, projecte no reeixit i que l'obligà a concretar allí la seva modesta activitat donant classes i conferències-concert.

En els decennis següents, la insuficient valoració de què era objecte en terres castellanes produí en Ribera una progressiva sensació de desarrelament, aguditzada per la senectut, les malalties i la precarietat econòmica, mentre veia néixer dintre seu un gradual sentiment d'enyor per Berga, la ciutat dels pares, on desitjava acabar els seus dies, com així ho demanà, sense resposta, a l'Ajuntament. Aquí no li mancà, però, cada any pel setembre el caritatiu acolliment dels germans Cardona, amics seus de l'ànima: Juli, advocat, i Mercè, pianista. Ni tampoc aquell benefactor homenatge que li tributaren més d'un vespre els berguedans al Casino.

Antoni Ribera i Maneja morí a Madrid el 4 de març del 1956, lluny de la catalana Berga dels pares, que porta nom alemany de muntanya. Al cim de la nostra Queralt, hi tingué el castell el trobador Guillem de Berguedà, coetani del bàvar Wolfram von Eschenbach, inspirador de Wagner. I ben a prop, una màgica cova, on aparegué una Verge, avui patrona dels berguedans, coronada el 1916 al so d'un himne d'acords wagnerians i melodia patumaire, compost pel mestre Ribera, que els berguedans, embadalits, escoltarem per sempre més.