«La principal assignatura pendent és treure massa combustible dels boscos. Aquestes tones de fusta que s'hi acumulen són una bomba que explotarà, més d'hora que tard». Ho deia, en unes jornades sobre incendis a Solsona, un pagès de tota la vida, jubilat, que ha vist passar pels seus paratges, la serra de Castelltallat, els dos incendis més devastadors, en hectàrees, registrats a Catalunya. Em preocupa el que diu, i m'angoixa que em sembli una cançó escoltada, un disco ratllat. No puc tirar més enrere, però amb gairebé 25 anys ja n'hi ha prou. És el temps que em dona la meva memòria professional (i l'hemeroteca). Després del gran foc del 94, la crítica que expressava aquest pagès ja ressonava per boca de molta gent del territori i de polítics que demanaven dimissions. Quatre anys més tard, després de l'incendi del 98, el Parlament celebrava un ple monogràfic en ple agost en què es podia escoltar un Joaquim Nadal, portaveu del PSC a l'oposició, que parlava de «manca de política forestal i desequilibri territorial», o un Jordi Ausàs, que, en nom d'ERC, deia que «no hi ha política forestal i sí deixadesa en matèria de prevenció». En aquests 20 anys s'han fet accions, segur. Però fa por sentir que gent que està sobre el terreny entona encara la mateixa cançó. De fet, el mateix pagès afirmava dissabte que «el bosc s'ha comportat molt bé, l'administració no tant». Doncs això.
