«Al meu país la pluja no sap ploure:/ o plou poc o plou massa;/ si plou poc és la sequera,/ si plou massa és la catàstrofe./ Qui portarà la pluja a escola?/ Qui li dirà com s'ha de ploure? /Al meu país la pluja no sap ploure». Són versos dels que cantava Raimon, que ahir eren ben escaients. Fins i tots els que continuen en la cançó són escaients per al moment, però aquells del vell record de l'escola d'altres temps s'endinsarien en la política. Parlem de pluja! Si Raimon ja fa unes quantes dècades que ho cantava, deu ser que aquesta sensació de tenir un país que perd l'alè els dies de pluja ja ve de lluny. De fet, Catalunya no és ni un país de gaire pluja, ni un país de pluja fina. Més aviat, és un sofert subjecte de les torrentades. I si coneixedors del país continuem tenint carreteres tallades per esllavissada, trens que no poden passar per pedres a la via i caos de trànsit quan plou amb intensitat, o és que no sap ploure o que no hem anat prou a escola. I fins i tot, les dues afirmacions alhora tindrien el seu sentit. Qui té responsabilitats sobre el que sigui i se sent a dir que no ha fet prou bé els deures pot buscar un tercer per carregar-li el mort i dir que «en aquest país, la pluja no sap ploure». Amb més escola, potser, hauria dibuixat uns talussos amb més pendent i més segurs, o hauria vetllat perquè l'aigua no s'embussés, o perquè no es construís allà on podria passar. Però en aquest país la pluja no sap ploure.