Dijous, mentre plovia molt i malament quasi a tot arreu del país, jo tenia un mal dia. Ja saps què vull dir, oi? Mal dia vol dir mal dia. Res no em va sortir bé. Les coses que tenia entre mans em queien de les mans. Les converses de feina no prosperaven i les que suposadament prosperaven, de cop es torçaven. Fins a caure estrepitosament. Hi havia alguna cosa entre el dijous i jo, entre el món i jo, que no funcionava. Gens. Un dijous per oblidar. En tens, de vegades, d'aquests. És la vida. I tu, en tens? Tinc sort, curiosament, que m'agraden els dies foscos i les tempestes llargues i potents i això em va mantenir, dijous, il·luminat. Què fas quan tens un mal dia? Esperar que s'acabi. Fins i tot goso pregar -a no sé ben bé qui- que s'acabi. Que demà serà un altre dia.
Coloms. Un dia vaig intentar parlar amb un colom. No va anar gaire bé. Ho vaig intentar en veure que s'apropava molt a mi com per dir-me coses. Com si volgués coses. Jo estava assegut en un banc i ell devia considerar que si freqüentàvem el mateix espai potser és que érem de la mateixa espècie. Jo que sàpiga no soc un colom, tot i que -ho reconec- m'agraden les places. Els coloms són estranys. Els encanta deambular per les ciutats amb un posat que els allunyi al màxim de la seva condició animal. Ho confesso, detesto els coloms. Però què s'han pensat? El dia que vaig intentar parlar amb un d'ells vaig haver de vigilar que no se'm llancés al damunt. Volia intimar, es veu. Em fan fàstic els coloms. Com més me'ls miro més me n'allunyo. I he pensat en els coloms aquesta setmana que he llegit que una entitat d'aquestes que defensa els animals per damunt de totes les coses ha decidit premiar l'Ajuntament de Manresa per la seva desconsideració amb els coloms. El premi porta el nom d'«Edat Mitja», i suposo que es basa en la teoria que el premiat, en aquest cas l'Ajuntament, tracta els coloms com si fossin a l'edat mitjana. I com ho fa? Els elimina. I punt. I això als animalistes-columbòfils no els ha agradat gens. Ni mica. Jo també he pensat sempre que l'única manera d'eliminar els coloms era eliminant-los, així, sense entrar en detalls. Vostès ja m'entenen. A ells i als ciutadans que els alimenten. És que a sobre hi ha ciutadans que els alimenten. Des de fa anys veig periòdicament uns remolcs aparcats discretament en places i espais públics de la ciutat que fan tota la pinta de ser «aniquiladors» de coloms. Colom que s'atansa al remolc... ja ha begut oli. No en saps mai més res. Inquietant i gratificant alhora. No sé quin dia és la gala d'aquests premis ni si hi anirà ningú de l'Ajuntament a rebre el guardó. Jo ho faria, d'anar-hi, i ho aprofitaria per donar les gràcies pel premi i dir que tot i el premi encara fem curt. No aconseguim eliminar tots els coloms que voldríem. Un missatge que agradaria molt als animalistes. Segur. Potser per això el colom amb qui vaig intentar parlar l'altre dia no em va fer ni cas i em va deixar amb la paraula a la boca mentre ell anava a la seva, que és fer... de colom. El que els deia, que dijous vaig tenir un mal dia però, això sí, sorties al carrer i no en veies ni un ni cap, de colom. No tot van ser males notícies. I quan ja em pensava que el dia no podia anar a pitjor, zas!, el dia va anar a pitjor. Encara em va passar una altra cosa. Jo parlo per mi, però això que els escric segur que també els passa a vostès, oi amables lectors? I què vaig fer? Doncs... bona nit i tapat que demà serà un altre dia. I funciona? Doncs més del que ens pensem. En una propera ocasió ja explicaré com va anar el divendres.
