Un quilo ja no serà com «el» quilo. Quan desapareixen certeses elementals com aquesta, què ens queda? En què podem confiar quan els referents més estables deixen de ser-ho, i per explicar quina cosa és un quilo cal utilitzar conceptes de la mecànica quàntica?

Després ens estranyem que els ciutadans abracin les respostes enganyoses del populisme, que promet un món on tot s'entén a la primera i tant el bé com el mal tenen orígens identificables, a saber: el bé és el que fem nosaltres i el mal és el que fan els altres. Certament, és un esquematisme que repugna a la intel·ligència, però, quina resposta podem esperar del ciutadà ordinari quan la definició del quilogram depèn d'una cosa anomenada «constant de Plank», que és «la relació entre la quantitat d'energia i la freqüència associada a un quàntum o una partícula elemental»? A banda dels membres de la secta quàntica, qui es pot refiar d'una definició com aquesta?

La gent que decideix la cosa dels pesos i mesures ha decidit modificar la definició del quilogram. Fins ara el quilo s'ha definit com la massa d'un cilindre fet d'un aliatge de platí i iridi, de 39 mil·límetres d'alçada i de diàmetre, que es guarda sota diverses campanes i tancat amb tres claus al soterrani de l'Oficina Internacional de Pesos i Mesures, als afores de París. N'hi ha diverses rèpliques oficials en circulació. Aquest és l'artefacte que serveix per calibrar l'exactitud de tota la resta de mesures de pes. El cilindre parisenc és l'únic quilo del qual es pot afirmar sense cap dubte que pesa un quilo, ja que un quilo es defineix com el pes d'aquest cilindre. Per això aquest quilo és «el» quilo. Però resulta que «el» quilo és variable: malgrat les tres campanes, acumula pols, i quan se li passa el drap, es desgasta una mica. Això ha provocat que el quilo d'avui sigui unes milionèsimes de gram més lleuger que el del 1899, quan es va crear el prototip. De manera que a partir de l'1 de gener que ve, un quilo es definirà amb una equació que inclou la constant de Plank. Una abstracció.

Al principi de les pensions domiciliades, molts jubilats anaven al banc perquè els ensenyessin «els» diners de la seva pensió. Quan els havien vist, els deixaven igualment al compte. A tots ens agrada pensar que els nostres conceptes tenen un suport físic al darrere. Però darrere dels diners actuals no hi ha altra cosa que fórmules matemàtiques, i ara també seran al darrere del quilo. Estem perduts.