Avorrit estava des que l'Amy Winehouse se'n va anar, però ha arribat la Rosalía i l'ha armat. L'ha armat. Una veu de porcellana, a voltes trencada i altres cops acabada de rentar amb sabó i aigua, a la qual la vida somreia perquè de les pujades baixades en feia. L'horror es va dibuixar en el rostre dels que l'estimaven quan van veure que, només amb la lluna il·luminant la nit, a la selva del flamenc descalça entrava. El públic va emmudir quan la va veure sortir cavalcant un tigre sense que li tremolessin les cames. Li cantava «Pienso en tu mirá» i ell no la perdia de vista. Li ballava «Bagdad» i no era com la recordava. No havia calgut matar-lo per descavalcar-lo sinó evolucionar-lo amb unes urpes tan dolces i uns ullals tan llargs que la respectava. Centrada a estar agraïda per la música que creava quasi no s'adonava que no es giraven per mirar-la només perquè l'admiraven sinó per acompanyar-la amb una albada. De casa nostra, Rosalia Vila i Tobella és una cantant de flamenc que portarà fins a Sant Esteve Sesrovires dos flamants premis Grammy Llatins -que no la busquin a Sant Esteve de les Roures, que no l'hi trobaran. Un himne, una oportunitat. També és una realitat que li estripa les costures del vestit de farbalans per pujar a dalt de tot en xandall. Deu ser el duende el que li permet moure amb gràcia per la melodia unes paraules que pesen tant.
