Són gairebé les dues del migdia i si no fos pel rellotge de l'ordinador juraria que aviat es farà llustre. La pluja ha enfosquit el dia i ha alterat la percepció de la realitat. És d'hora i sembla tard. Hauria de dinar, però m'estimaria més deixar-me portar per aquesta vesprada avançada. Quan plou s'hi veu més clar. Desapareix la il·lusió que irradia el sol. La llum embelleix, fins i tot, la lletjor més evident. Les coses avui són el que semblen. Tothom camina més relaxat, com compassats amb aquest ruixat intens i sorollós. Potser no corren per no esquitxar-se els baixos dels pantalons. Els meus són ben xops. Sí, tothom va més lent, però tothom sembla enfadat, enfadat amb el temps que remuga.

La frase més revolucionària que he sentit aquesta setmana la va dir l'Oriol Ríos a la Nit temàtica sobre la violència masclista que va emetre TV3. Ríos va participar com a representant del col·lectiu «Homes en diàleg», que treballen per potenciar unes masculinitats alternatives a la tradicional. Va dir que la manera d'aturar el masclisme, i d'eliminar la violència de les relacions, és fer atractiva la bondat. És a dir, aconseguir que ser bo, ser una bona persona -un bon home, en aquest cas-, desperti més desig entre les dones que l'home dolentot que arrasa en el mercat. Escolto aquesta reflexió l'endemà de la mort de Stan Lee, la llegenda de Marvel. El creador de Spiderman, Hulk, X-Men, Iron-Man, Thor... Superherois de repartir bufetades. Superherois bons que utilitzen la força per combatre el mal, la violència per combatre la violència. Homes que esdevenen súpers quan es posen la màscara. Homes que a cara descoberta són normals i corrents, tímids, solitaris o inadaptats.

Les flames bellugadisses de les dues estufes de la terrassa del bar trenquen la foscor del carrer. Esdevenen dos punts de llum que atrauen la mirada, irremeiablement. De dins del local surt una cambrera riallera i, al seu darrere, un colom despistat que picotejava les molles. A prop, tres adolescents s'aturen a l'entrada d'una casa. La noia s'asseu a l'esglaó, a un pam de terra, i un dels altres dos nois fa el gest de seure-s'hi a la falda. Ella l'aparta. Ja és història l'aplaudit petó de cap per avall a la pel·lícula Spiderman. Avui, Manresa, hauria estat un plató ideal per repetir aquest petó.

Deixa de ploure. En passar per davant d'una botiga noto una bafarada inesperada d'aire calent. Les portes de l'establiment són obertes i l'escalfor s'expandeix. La dependenta mira el carrer des de dins del comerç amb l'anorac cordat fins al coll. Sorprèn veure-la tan tapada i m'imagino que és una superheroïna, preparada per sortir disparada a combatre el mal en qualsevol moment. «Excelsior!» -que significa «cap amunt i cap endavant per la glòria major!»-, que exclamaria Lee.