Totes les professions arrosseguen conviccions que ningú no qüestiona fins que algú les trenca, demostra que són falses, i es fa d'or. Per exemple, a la primeria dels anys cinquanta, als Estats Units, tot el sector de la ràdio musical estava convençut que el públic demanava sobretot varietat, de manera que les emissores procuraven no repetir cap cançó en tot el dia. Un dissabte, Todd Storz, responsable d'una petita emissora d'Omaha, Nebraska, va estar una bona estona esperant la seva nòvia al bar on treballava de cambrera. Va observar que, de les moltes cançons disponibles a la juke-box, els clients en triaven només la dotzena que estava més de moda. La clientela anava canviant i, per tant, això no el va sorprendre. El que li va obrir els ulls va ser que les cambreres, quan tancaven el local i estaven soles endreçant abans de plegar, feien sonar també la mateixa dotzena de cançons que havien estat sentint durant hores. Storz va veure la llum. Des d'aquell dia, la KOWH Omaha va posar durant tot el sant dia les mateixes dotze cançons d'èxit. Va ser la bomba. Així va néixer el Top 40, la radiofórmula més universal. Potser aquesta història respon la pregunta de per què tenim tot el dia la mateixa dotzena de persones a les tertúlies de les ràdios i les teles dient sempre les mateixes coses sobre els mateixos temes. Potser és que ens agrada que sigui així. Però potser, avui, la idea trencadora seria, justament, la contrària: provar de variar una mica. Per pietat.