Entenc el gallec tant com l'italià. És a dir, tres paraules i dues frases fetes. Si viatja a cal Salvini li diran que no pateixi per l'idioma: «Si s'assembla al castellà!». És evident que són llengües afins, com ho són el castellà i el català; el castellà i el gallec; el gallec i el català. No entenc ni un borrall d'eusquera, més enllà d' agur, i si l'àrab em resulta més reconeixible és perquè en la societat en què vivim hi ha més contacte amb aquesta llengua que amb la basca. Fa unes setmanes, en el cicle Tocats de Lletra, l'escriptor i poeta gallec Manuel Rivas va oferir un espectacle musicat dels seus poemes. I va recitar en gallec, naturalment. Però també en castellà i en català. Vaig pensar que era una autèntica llàstima que en un país amb quatre llengües oficials l'ensenyament ignori les tres petites sense oferir la possibilitat d'aprendre'n, com a mínim, quatre nocions bàsiques. Ingenuïtat? Segurament, perquè el bilingüisme (quan les llengües no són castellà i anglès) s'identifica per a una gran part del país com a fanatisme nacionalista apuntalat pels qui fan del monolingüisme castellà la unitat d'Espanya. La ignorància provoca que un concursant d' OT canti en català i esclati una absurda polèmica, impensable si la lletra és en francès, anglès o alemany. Com deia Goethe, «no hi ha res més terrible que una ignorància activa». Sobretot quan s'ha trencat el comandament per desactivar-la.
