Ala major part dels Estats Units, als països dels Balcans, a Turquia, a bona part d'Europa central i a molts altres llocs, qualsevol cosa que demanis en un bar o un restaurant va acompanyada, sense demanar-ho, d'un got d'aigua de l'aixeta. I a tots aquests indrets, la immensa majoria de la gent utilitza com a aigua de taula la que raja a l'aigüera. Això és possible perquè, en tots aquests llocs, la immensa majoria de la gent troba que l'aigua de l'aixeta és bona. I els ho sembla perquè ho és. A Manresa no és així. L'aigua que raja de l'aixeta és perfectament bevible, sí, i fins i tot pot ser molt acceptable si la deixes una estona en una gerra, i encara més si t'hi acostumes, però Manresa no és un lloc on agafes un got, el poses a sota l'aixeta, el plantes a la taula per beure durant el dinar, i ningú es queixa. No; a Manresa, sobretot en certes èpoques de l'any, l'aigua de l'aixeta té un gust terrós i raspós que no dona la talla per beure a taula. Aquesta realitat que la gran majoria de la gent pot percebre ha estat sempre negada pels responsables d'Aigües de Manresa. La teoria oficial de l'empresa sempre ha estat que l'aigua de Manresa és tan bona com l'embotellada i que els que es queixen són uns maniàtics. Ara, per fi, sota la batuta d'un nou gerent, s'admet per primer cop que el sabor ha de millorar i s'anuncia una inversió per aconseguir-ho. Ja era hora. Si ho aconsegueixen, molts genolls castigats de tant llençar diners carretejant garrafes clamaran al·leluia.
