Al'Espanya de l'any 2018 li peten les costures per totes bandes. I no em refereixo ara a les de caràcter territorial, que són evidents en el cas de Catalunya. Parlo de tot l'entramat general que sustenta un sistema mínimament articulat. La visió del fenomen és realment espectacular, gairebé sorprenent, i cada dia que passa hi afegeix nous episodis i nous arguments.

És dramàtic en aquest sentit el que està succeint en l'administració d'un llegat històric complicat i difícil, amb una ressurgència del pòsit del franquisme que fa feredat. Espanya és un país en el qual encara no se sap què fer de les despulles d'un general que va instaurar i conduir una dictadura ferotge durant més de quaranta anys. És un estat europeu en el qual, quan es compleix l'aniversari de la mort d'aquest dictador, la verge del Pilar de Saragossa apareix vestida amb un mantell brodat amb la imatge del «yugo y las flechas», és a dir, amb un símbol feixista. És un indret on els partits de l'oposició es neguen a condemnar el règim dictatorial en seu parlamentària i on encara no s'ha resolt el destí que cal donar a un monument com el Valle de los Caídos, i on la simbologia franquista encara campa per molts carrers i places. És, també, un espai públic on els partits i les organitzacions d'extrema dreta volten pels carrers impunement i on l'exercici de les llibertats s'aprima cada dia. Tot plegat, es miri com es vulgui, resulta senzillament ignominiós.

Tenim també damunt la taula les costures escaguitxades de tot un sistema judicial, heretat també del règim anterior. No cal insistir-hi, perquè se n'ha parlat molt aquests dies: només cal recordar el judici en marxa contra els polítics catalans, l'episodi recent de la submissió del Tribunal Suprem al poder de la banca i la ruptura del pacte impresentable que PSOE i PP havien muntat per repartir-se la cúpula judicial. Més enllà de tot això, com un marc de fons a la reserva, les sentències de diversos tribunals europeus, les previsions del Tribunal de Drets Humans i les valoracions de diversos organismes independents sobre la qualitat de la justícia espanyola.

Per completar el quadre, i no se sap si per la imminència de les eleccions andaluses o simplement per la deriva histèrica que han adoptat PP i Cs, les cambres parlamentàries s'han convertit en una seu tavernària i tumultuosa on les paraules i les expressions dels diputats pugen de to de manera exponencial i on tot un ministre que no para d'encendre focs a cada cantonada denuncia una presumpta escopinada que nega tothom, incloses les imatges gravades i els seus companys de grup. A la cúpula del sistema, mentrestant, una figura de moderació i arbitratge prevista en una constitució de signe monàrquic és qüestionada radicalment a totes bandes perquè, prenent partit com un hooligan fervent, ha perdut per complet l'autoritat que li tocava administrar. El balanç, també es miri com es vulgui, resulta francament demolidor.

I és que qualsevol sistema polític necessita un teixit mínimament consistent que permeti aguantar les tensions inevitables i encarrilar la resolució dels problemes que progressivament puguin sorgir. Quan la cosa funciona, la política fa el seu paper i manté a ratlla la temptació de buscar solucions per la via judicial o repressiva. D'això se'n diu, en síntesi, una democràcia. A l'Espanya actual, les trames i els ordits que es van teixir en el famós pacte constitucional del 1978 s'han anat escagassant ja fa una colla d'anys i les costures s'estan desfent davant dels ulls de tots, cada dia que passa. És, es miri com es vulgui, un espectacle senzillament penós, un paisatge descoratjador.