En un país que hagi generat una veritable cultura democràtica s'accepta que els grups petits tenen dret a muntar xous parlamentaris per no quedar esclafats per les poderosíssimes ombres dels partits grans. S'entén que necessiten extremar la teatralitat que és consubstancial a la política per atreure el focus de la controvèrsia, que és la millor palanca de promoció. Els seus electors ho aplaudeixen o, com a mínim, ho entenen. I si qui fa el numeret s'excedeix una mica no passa res, perquè la seva dimensió el fa inofensiu: per soroll que provoqui, no trencarà res important. Certament, tot té un límit, i darrerament Gabriel Rufián, creador d'un estil molt personal de treure el cap entre els grans, està resultant desafinat i repetitiu. Però tant se val: per molt que embruti el seu estil, Rufián no pot imposar al Congrés dels Diputats ni el to, ni la música, ni el ritme. Això només ho poden fer els grans. Per això, en una bona cultura democràtica, s'espera que els partits grans, els que poden governar i estenen la seva influència per tota la piràmide de l'Estat, no muntin números agres ni enverinin les aigües amb els seus odis. Perquè si ho fan ells sí que és perillós; ells sí que poden trencar òrgans vitals de la democràcia i convertir-la en l'adob del feixisme. Sobretot si, com passa amb Casado i Rivera, o amb Borrell quan el cega la vanitat, posen el seu ego i la seva ferotge avidesa de poder per damunt de qualsevol dany que puguin fer al seu país.
