L'accident de Vacarisses -amb la seva desgraciada seqüela d'un mort i molts ferits- ha posat de relleu un problema de ja fa moltes temporades i que afecta l'estrany traspàs de Rodalies a la Generalitat que va tenir lloc l'any 2010. En realitat no va ser pròpiament un traspàs sinó un minitraspàs d'alguns elements de la xarxa de Rodalies, però de cap manera dels fonamentals. Els trens, les vies, les estacions, totes les instal·lacions i la prestació efectiva del servei van quedar en mans d'Adif i de Renfe. I la Generalitat només es va fer càrrec de determinats aspectes de la gestió ferroviària, com horaris, freqüència de pas, fixació de tarifes i informació als usuaris. I a més, es van incomplir absolutament les promeses d'inversió en millores del servei, que Mariano Rajoy va fixar en 4.000 milions d'euros, dels quals, segons l'actual conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, només se n'ha invertit realment el 13%. Tenint present aquestes dades no és estrany que la xarxa de Rodalies de Catalunya tingui problemes contínuament, que es fan més presents que mai en circumstàncies desfavorables com en el cas de les pluges continuades dels darrers mesos. Rodalies, doncs, ha estat un mal traspàs, «incomplet i incomplert» segons el conseller, que comporta retards, incidents continus, i accidents que poden ser greus en un servei públic mal finançat, que cada dia utilitzen 400.000 persones.

Els batibulls, les martingales i els tripijocs judicials són inacabables. És possible que el prestigi del Consell General de Poder Judicial i del Tribunal Suprem de l'Estat encara s'enfonsi més? A ulls de qualsevol observador objectiu l'espectacle és denigrant. Aquests òrgans judicials són els que han prendre decisions equilibrades, proporcionades, imparcials, independents i, evidentment, justes? Ja va ser prou sorprenent que PP i PSOE, sense dissimular gens, fessin la patota i es repartissin els membres i els càrrecs del Consell General del Poder Judicial. Però encara ho ha estat més la història posterior de l'acord, dinamitat per un missatge del portaveu del PP al Senat enviat als gairebé 150 senadors del partit, on explicava que el pacte era magnífic perquè permetria al PP de controlar la sala segona del Tribunal Suprem «des del darrere», entre altres atzagaiades. Un comunicat tan revelador del joc subter-rani que s'estava executant, que tot fa pensar que el missatge va ser enviat expressament esperant que entre tants receptors algú el faria públic. Per què? Doncs segurament perquè Manuel Marchena pugui continuar sent el jutge que presidirà el tribunal que jutjarà els presos polítics catalans. Una incògnita que en algun moment s'aclarirà.

Mentrestant, el ministre Bor-rell segueix la seva línia descendent i vol compensar els seus fracassos exteriors amb exabruptes i esbroncades a l'interior. Fa temps que s'ha convertit en un ministre incòmode per al govern de Pedro Sánchez. Però ja se sap que quan la situació interna s'embolica sempre queda un darrer recurs: reivindicar Gibraltar. I el tema ja ha tornat a sortir. Oblidant, és clar, que en el Tractat d'Utrecht, Felip V va cedir Gibraltar als anglesos «con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno».