El mínim que podria demanar-se als parlamentaris de qualsevol país mitjanament civilitzat és que demostrin intel·ligència en les seves intervencions, i no n'hi ha gaire en l'intercanvi d'insults grollers, més propis d'una batussa tavernària amb excés d'alcohol que d'un temple destinat que s'hi resolguin els problemes amb l'ús de la paraula.

No es tracta de sacralitzar res, perquè les respostes als problemes col·lectius no solen venir d'apel·lar al sagrat sinó d'utilitzar la capacitat de raciocini. El material amb què opera aquesta facultat humana són les idees, i per intercanviar-les s'utilitzen les paraules. Parlamentar és «entrar en tractes per a un arranjament, una capitulació, etc.», segons el diccionari. Es parlamenta per resoldre conflictes mitjançant la paraula i no per la força de les armes. Es discuteix per evitar barallar-se. Però el que percebem actualment a la política espanyola i, per desgràcia, cada cop més a la catalana, és el fenomen contrari. En lloc de discutir per no barallar-se, els parlamentaris es barallen per evitar discutir, és a dir, examinar una qüestió bescanviant arguments i presentant consideracions a favor i en contra. Cada insult, cada desqualificació, cada menyspreu, allunya la discussió i, per tant, el protagonisme de les idees.

No cal que un parlament sigui avorrit. No cal amagar les grans discrepàncies entre els grups. Tampoc no cal ser tan ingenu d'ignorar que la cambra és un escenari on s'actua per a un públic extens a través dels mitjans audiovisuals. Però hi ha maneres de posar el dit a la nafra de l'adversari sense arribar a insultar-lo, i evitar així que s'ensorrin els ponts del diàleg i evitar també promoure la idea que les baralles són bones i que l'insult és una activitat recomanable.

Un dels mecanismes més interessants per fer ho bé és utilitzar la ironia, ja que requereix intel·ligència tant per part de qui la proposa com dels qui l'escolten, inclosa la víctima, la qual, al seu torn, demostrarà la seva intel·ligència amb una rèplica que no desdigui. Però aquest exercici s'ha convertit en perillós per la perversitat de treure de context una part de la frase irònica i presentar-la com una afirmació seriosa per tal de desprestigiar el qui l'ha pronunciada.

En tot cas, convé permetre l'agudesa en els debats parlamentaris, l'explotació de les contradiccions i el retret de les accions de l'adversari, si mostren intel·ligència; i desterrar l'insult gratuït.