Complicada però bonica, girant el vers d'Els Pets. Sí, la vida és bella, malgrat les pedres del camí i tots els desenganys que no ens falten cada dia. Ara bé, després d'uns quants mesos allunyat de la primera línia i molt ben atès a l'ICO de l'Hospital Germans Trias i Pujol, torno més convençut que hem de viure amb passió, no desaprofitem els petits grans moments que poden ser irrepetibles. I el meu coratge per a tots els qui lluiten per mantenir, tot i que no sigui fàcil, l'esperança.

Des de la barrera, he percebut un cop més la vitalitat de l'esport manresà. Hi ha molt treball i s'han millorat instal·lacions, però, sobretot en el segon capítol, queda camp per córrer. En tot cas, no deixa gens de sorprendre el nivell dels esportistes i de les esportistes (gràcies, entrenadors!) si es comparat amb aciutats de més població.

Hem gaudit durant els darrers mesos de mundialistes absoluts en l'atletisme i en la gimnàstica, campions del món en ciclisme adaptat i atletisme veterà, i una campiona d'Europa de boxa. En equips, les noies de waterpolo del CN Minorisa van ascendir a la Primera Estatal. Ben consolidades estan les atletes del CAM a la Divisió d'Honor, un orgull per a la ciutat com ho és l'Egiba en gimnàstica. Tant el Centre d'Esports com el Manresa FS van estar a punt de pujar, i el Gimnàstic juvenil brilla a Divisió d'Honor. El Bàsquet Manresa, després d'una llarga travessa pel desert, ha recuperat el model i la il·lusió. És el camí, ens ho hem de creure i no rendir-nos quan venen mal dades.