Els brexiters radicals no accepten el pacte de Theresa May amb la Unió Europea per a una sortida ordenada del Regne Unit. Pablo Casado i Albert Rivera ataquen amb duresa l'acord aconseguit per Pedro Sánchez sobre el futur de Gibraltar. A Londres i a Madrid se sent el mateix llenguatge dels insatisfets contra els negociadors: «traïció», «claudicació», «entreguisme». «Rule Britania». «¡España, España!». Passions patriòtiques, nosaltres primer, nosaltres sols, que el món s'inclini en reverència davant el nostre orgull.
Són mals temps per als pactes quan les passions dominen l'escena. La política s'està assemblant cada cop més al partit de futbol entre el River Plate i el Boca Juniors que s'ha suspès a Buenos Aires per l'agressivitat dels barrabravas, els membres dels grups més radicals d'aficionats. Els del River van apedregar l'autocar del Boca i van ferir alguns jugadors. «La societat està malalta», psicoanalitzen els argentins del carrer entrevistats per les televisions.
Hi ha hooligans del futbol que impedeixen jugar a futbol (i potser els importa un rave, perquè el seu objectiu és realitzar-se tirant pedres o encenent bengales prohibides). I hi ha hooligans de la política que impedeixen fer política, potser perquè el seu objectiu no és aquest, sinó la pura destrucció de l'adversari. Si del que es tracta és de barallar-se a mort, sense donar cap opció a un pacte de mútues renúncies, la política no és necessària. Tanquem el parlament i trobem-nos al carrer! I si aquesta perspectiva ens sembla inacceptable, salvatge, bàrbara, suïcida, llavors val més que abandonem aquest hooliganisme que ens impedeix acceptar cap mena de renúncia.
Sense renúncies mútues és impossible establir pactes que aguantin més de dos dies. I sense pactes el que s'imposa és la baralla. El problema de les baralles és que mai no hi guanya tothom. Sempre hi ha almenys un perdedor, i sovint ho són tots dos. Al camp de batalla hi queden dents trencades de totes dues boques.
Sospito que els hooligans de la política tot això ho saben perfectament, i que en el fons desitgen sortides negociades per no prendre mal. Però adopten l'actitud avantatgista d'esperar que sigui un altre el que se sacrifiqui i pagui el preu de les renúncies necessàries. Juguen amb foc, perquè es poden trobar que tothom faci el mateix. Esperar que algú altre hi posi el seny ha conduït la Humanitat a grans desastres.
