Un dia, en plena polèmica sobre els usos del sistema sanitari, se'm va ocórrer escriure que els ciutadans van massa a urgències perquè, normalment, l'experiència de ser atès en un CAP per un metge darrere d'una taula d'oficina s'assembla molt a la de ser atès al despatx d'un notari, mentre que l'experiència a urgències d'un hospital, en un entorn més dur i tecnificat, es percep més clarament mèdica i més expeditiva. Només era una observació sobre la importància de les percepcions, però la tempesta d'improperis que em va caure em va deixar clar que els al·ludits ho havien interpretat com una desqualificació argumentada, amb voluntat de tesi, plena i total. Hi ha col·lectius que són especialment sensibles a les crítiques, i el dels metges és un dels quatre que encapçalen el rànquing. No dic quin són els altres tres perquè quedant malament amb un ja en tinc prou per avui. Amb tot aquest context, ahir vaig trobar molt reconfortant sentir diversos metges a les ràdios i les teles dient que sovint no tenen temps d'aixecar el cap de l'ordinador per mirar a la cara els pacients. Naturalment, tothom va entendre que ho deien lamentant-se i que no és així sempre, ni al cent per cent. Poden dir-ho tranquil·lament perquè tothom sap que no és culpa seva, sinó d'un sistema mal muntat que descarrega a sobre seu més pes del compte. I sobretot, poden dir-ho si s'ho diuen ells mateixos. I en qualsevol cas, l'important és que es queixen amb tota la raó.