Qui jutja el jutge que dicta una sentència manifestament arbitrària? Quan a un/s presos/es polítics catalans -totalment pacífics/ques- se'ls pretén condemnar amb uns inexistents delictes de rebel·lió i sedició, qui jutjarà els autors d'aquest absurd procés judicial?
Segons el Codi Penal que regula el delicte de «rebel·lió», en el títol XXI , article 472, diu que «són reus del delicte de rebel·lió els qui s'alcin violentament i públicament». El punt 5è d'aquest article tipifica com a delicte «declarar la independència d'una part del territori nacional». Un delicte totalment incongruent ja que si en una democràcia els partits polítics independentistes són consentits, lògicament la seva finalitat és aconseguir proclamar la independència.
A l'article 473, punt 1, s'hi exposen les corresponents sancions: als promotors de la rebel·lió, penes de 15 a 25 anys de presó; als comandaments subalterns, penes de 10 a 15 anys de presó; i als mers (?) participants, penes de 5 a 10 anys de presó. A més, en les tres situacions, també s'hi inclou la inhabilitació.
Un dubte: si els presoners/res polítics acaben complint una injusta sentència (parcial o total), qui els repararà el dany sofert? Uns greus danys extensius a les seves famílies.
Són molt nombroses les veus que és «rebel·len» (ara sí, i amb raó) contra aquests despòtics empresonaments. Fa uns mesos, un centenar de prestigiosos catedràtics de Dret ja van denunciar-ho. Aquests dies, més de 300 juristes han fet públic un escrit on manifesten el seu rebuig a les imputacions de rebel·lió i sedició en el procés sobiranista i demanen la llibertat dels encausats. Fins i tot, el catedràtic de Dret Constitucional Diego López Gar-rido, redactor del delicte de rebel·lió inclòs en el Codi Penal del 1995, afirma que és totalment improcedent tal acusació. L'ex-parlamentari, amb un extens currículum polític i social (participant en diversos fòrums internacionals relatius als Drets Humans), va ser qui va incorporar una esmena explícita per evitar la penalització de les accions independentistes si no hi ha violència.
Així doncs, vist tot plegat, qui té la raó? Té raó un jutge, una jutgessa, i un fiscal, o bé tenen la raó un centenar de catedràtics de Dret, centenars de juristes, i el redactor de l'article de rebel·lió?
Per les filtracions que sovint difonen els mitjans de comunicació és ben evident la politització d'aquest judici. En aquest país, allò de la separació de poders (el legislatiu, l'executiu, i el judicial) és pura ficció. El Consell d'Europa ha demanat reiteradament a Espanya que despolititzi la justícia.
El redactat que figura en la sagrada Constitució espanyola de l'any 1978 és força curiós. El títol VI referent al poder judicial, en l'article 117, apartat 1, diu: la justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l'imperi de la llei. Un redactat que provoca incredulitat i també hilaritat. La locució final d'«imperi de la llei» no deixa d'inquietar.
L'Asociación Libre de Abogadas y Abogados (ALA) publica unes dades del Consell General del Poder Judicial segons les quals durant l'any 2015 a Espa-nya es van interposar 9.515 reclamacions i denúncies contra òrgans judicials. D'aquests milers de requeriments només es van imposar 8 sancions disciplinàries contra jutges. L'organització Contracorrupción (una gestora de serveis jurídics al servei dels ciutadans) revela que el 97,88% de les denúncies interposades contra jutges i magistrats ni tan sols arriben a judici.
Per cert, a Espanya hi ha magistrats que s'autoqualifiquen de «conservadors» i uns altres de «progressistes». És a dir, a una persona encausada li poden arruïnar la vida, o restituir-l'hi , segons quina sigui la tendència del jutge que ha de dictar sentència. Quina justícia més injusta!
