La realitat i la percepció no sempre és el mateix. Com si d'intel·ligències parléssim, de percepcions n'hi pot haver tantes com vulguem. Una de les coses que m'agraden, i molt, de la feina del dia a dia és constatar les percepcions de la gent dels barris de la ciutat més vella i bella, així com de la gent que ve de fora. Carrers estrets, sovint costeruts, i amb més cases susceptibles de rehabilitar són percebuts amb encant per molta gent, especialment si són forasters, i encara més si la procedència és dels dos grans països nord-americans o del continent australià. Trobar concentrada en poques hectàrees la història mil·lenària d'una ciutat, com la de Manresa, no té preu, sobretot per a aquells que tenen pocs referents a l'esquena. Passar en pocs minuts del gòtic al barroc, o del romànic al modernisme, o a l'art déco, és com endinsar-se en el món de la màgia, on tot és possible.

La percepció del Centre Històric com a símbol de la decadència hi és i, de vegades, amb fonament. Aquesta manera de veure aquesta part de la ciutat és més pròpia d'aquells que han patit els inconvenients de viure en cases velles, humides, sense ascensors i sense les comoditats pròpies de la nostra època contemporània. Les noves generacions, però, perceben que tot és revertible, tot es pot canviar. Que els pisos i les cases es poden aïllar, que els ascensors són susceptibles d'instal·lar-se a la immensa majoria d'edificacions i que la qualitat de vida pot ser millor ens barris vells amb poca o nul·la circulació de vehicles i, per tant, amb menys perills i menys sorolls.

La meva és una visió general, i no particular del Centre Històric, on podem trobar situacions variades i per a tots els gustos. La meva percepció, però, és que hi ha molta gent enamorada de la Manresa antiga, la ciutat autèntica i que li dona personalitat. Els racons que poden ser inspiradors i que permeten fugir de la monotonia de moltes zones urbanes que són pràcticament iguals a la immensa majoria de ciutats. Uns racons, uns espais i unes edificacions que poden ser creatius, com ens demostren els cinc fotògrafs que a partir d'aquest vespre exposen a L'Englantina una manera de veure el Centre Històric, des del mateix carrer, i allunyant-se de la mirada més patrimonial, amb el Pont Vell, la Seu i la Cova com els principals referents. La percepció canvia segons els ulls que miren i darrere uns ulls hi ha persones. La nostra ciutat vella és el món de les Escodines, és el Na Bastardes, el Vallfonollosa, la Gispert, el Sobrerroca, el Vilanova, els Drets, és... I aquests i molts altres carrers reben els millors qualificatius de persones que els descobreixen, com el d'un canadenc il·lustrat que fa poc ha escrit que «no havia trobat mai una cosa tan interessant com el centre històric de Manresa». La ciutat que agrada també ens la fan veure des de fora quan productores de cinema o publicitàries converteixen algunes zones en grans espais de rodatge. Per a uns la que agrada és la dels casals barrocs i edificis exponents de la Manresa burgesa. A d'altres, els balcons petits, les peces de roba de colors esteses a les façanes, la multiculturalitat i les cases que respiren l'aire obrer de la ciutat que va renéixer dels incendis i que es va refer amb l'empenta de la revolució industrial. La història és la que és i no la podem canviar.

Les percepcions són lliures. A Manresa, els barris amb la població més jove són el Barri Antic i les Escodines, amb mitjanes d'edat de 40,1 i 40,2 anys, respectivament, unes dades objectives que no concorden amb moltes sensacions. En canvi, barris nous construïts a la segona meitat del segle XX han passat a llocs d'honor pel que fa a envelliment, amb 45 o 46 anys de mitjana. I això no és una percepció, són dades del 2017.