Fa uns quants anys, quan el sistema constitucional del 1978 va començar a donar mostres de fatiga, es va escriure i debatre bastant sobre les mesures que calia prendre per revitalitzar-lo. La corrupció creixent i, especialment, el problema del finançament dels partits polítics, n'havien anat minant les bases i tot l'edifici corria el risc d'esfondrar-se. Llavors va ser quan va parlar-se de codis ètics, de mesures profilàctiques que podrien posar remei a la situació. I va semblar que quedava clar que una via de solució era la clara assumpció de responsabilitats per part d'aquells partits i d'aquells polítics que havien estat enxampats i que estaven essent investigats -imputats, se'n deia aleshores- per part de jutges i tribunals. Dit més planerament: aquests polítics havien de presentar la dimissió, a fi de no bar-rejar la seva gestió pública amb el seu legítim dret a la defensa.

De tot allò, d'aquell tímid intent de regeneració, no n'ha quedat res. El deteriorament del sistema ha continuat d'una manera imparable fins a límits que no podíem ni tan sols imaginar. La bombolla de la corrupció partidista ha arribat a nivells altíssims i, encara que s'hagi estès pertot arreu, ha afectat sobretot el partit espanyol més important d'aquests últims anys, el PP, fins a veure-s'hi directament implicats els seus màxims dirigents. L'entramat constitucional del 1978 ha fet aigües i avui tothom dona per vençut el pacte que el va fer possible. I encara han passat dues coses més, certament molt importants: el model d'estat s'ha trobat directament a la picota per culpa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya i pel procés sobiranista consegüent i, d'altra banda, en una reacció antidemocràtica visceral, els partits espanyols han virat cap a una restricció de les llibertats i dels drets dels ciutadans i s'ha produït un tomb dels més conservadors cap a l'extrema dreta i cap a la catalanofòbia més radical.

I així estem. Ara tenim el cas de Josep Borrell i el seu tràfic d'influències. Diu la delegada del govern a Catalunya que no ha de dimitir perquè ho està fent molt bé com a ministre (sic!) i perquè ha reconegut l'error i pagarà la multa que li han imposat. No, delegada, davant de casos com aquest, havíem quedat en una altra cosa: quan un polític ha tingut una conducta manifestament reprovable, no n'hi ha prou de fer front a les conseqüències judicials i administratives, sinó que n'ha d'assumir les responsabilitats i abandonar el seu càrrec. La disculpa farisaica de Borrell i el pagament de la multa, en un home que s'anomena socialista i que té tants recursos econòmics, no és suficient. Hi ha una cosa fonamental en tota democràcia: l'exemplaritat i l'honradesa provada dels seus dirigents públics.

Més a la vora en tenim un altre cas, també d'un altre polític que s'anomena socialista: l'alcalde de Santa Margarida de Montbui, Teodoro Romero, acusat i pendent de judici per una presumpta defraudació, en benefici propi, de 57.000 euros del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Ell té tot el dret a la seva defensa, com és natural, però ja no és simplement un sospitós, sinó un processat en espera de judici. Hauria de dimitir immediatament, per no barrejar l'alcaldia de Montbui amb els seus afers de possible corrupció: ja ha dit, però, que no pensa pas fer-ho.

O sigui: a la democràcia espanyola ja no hi ha codis ètics que valguin. Només dimiteixen aquells que són objecte d'una pressió extrema o que conserven un mínim de dignitat personal. Els qui poden resisteixen impertorbables, amb l'esperança que passi el xàfec i l'opinió pública oblidi les seves malifetes. Aquest és, ara mateix, el panorama.