El context de l'època es caracteritza per un ambient bèl·lic, amb la guerra del Rosselló que acabarà amb el pacte de pau de Basilea el 1795. Però el bel·licisme continuarà, tot i que primer Napoleó entra a l'Estat espanyol en to de pau, per fer un bloqueig comercial a Anglaterra, més tard són els anglesos els que es posen davant del port de Cadis, durant la guerra del Francès, i, en conseqüència, tres anys més sense poder sortir la flota estatal cap a Amèrica. Això afecta també els vaixells catalans que no poden anar-se'n de la badia de Cadis. Del Bages portaven mocadors de seda, però sobretot alcohol, fet amb vi dolent d'aquí, que allà consumien com carreters, i el pagaven bastant bé. Paral·lelament, els sud-americans, aprofitant que no rebien més espa-nyols armats, es comencen a independitzar: des de l'Equador el 1809 fins a Bolívia el 1825. A Manresa, Pau Miralda i Cia és una companyia sedera manresana molt potent, fins al punt que els seus fills són els més rics de la ciutat. Els principals socis dels Miralda eren els Torrens que acabaran construint la Buresa, com a Torrents; Josep Badia d'una línia, que va extingir el cognom; el manresà Llogari Serra Farreras, que es va desplaçar a Barcelona, on l'edifici de l'Ateneu és obra seva, i on constitueix un gran negoci immobiliari; Vicenç Solernou i Francesc Font. Un altre Llogari Serra és un soci de Pau Miralda que prové de Calders i l'envien a Veracruz per observar els preus dels productes, dels quals informava per carta cada vegada que sortia un vaixell cap a l'Estat espanyol. Pau Miralda i Cia posseïen un gran vaixell conegut com La Manresana amb el qual comerciaven amb el mercat americà. Perdut aquest mercat, quin negoci fan les companyies que s'havien especialitzat en Amèrica? Han de buscar noves activitats productives.
El 1816 Pau Miralda i Cia comencen a treballar a Sallent, a la fàbrica sota la Casa Torres Amat. L'il·luminat Josep Torres és un jove dinàmic que té idees per invertir diners i fer negocis. Aquest any es tramità el matrimoni entre Agnès Torrens Miralda, néta del Pau, i Josep Torres, que era liberal com els seus companys. Sap que la seva nova família té calés i els ofereix una idea que s'estava posant de moda a Europa: fer una inversió per una fàbrica de llana, sobretot la fina d'ovella que excel·lia a Castella, on s'obtenia fàcilment la matèria primera. Es podien fer bons teixits i comprar màquines a l'estranger, d'on vindran els primers tècnics. Durant el període absolutista, Torrens, també liberal, ha de marxar exiliat a l'estranger. Se'n va a Anglaterra, on veu les primeres màquines i es fa negociant. Quan retorna ho farà amb nova maquinària per a la fàbrica de Sallent. Torres va morir en un enfrontament amb els absolutistes, el 1822. La vídua es va casar amb un altre, mentre els germans i pares Torres s'enfaden amb ella, sobretot Antoni Torres, que trenca el pacte amb Pau Miralda i Cia, i el força a deixar la fàbrica sallentina. Negocien i al cap d'un temps comencen a marxar, en tenir molt clar que necessitaven més espai industrial. Així la fàbrica dels Panyos (1828) és la primera gran fàbrica de teixits de llana de l'Estat i el primer gran edifici industrial del sud del Mediterrani, a l'estil de les millors fàbriques de Manchester o de França. Fan una fàbrica a l'anglesa: seriada i amb mòduls regulars de la mateixa mida. En aquest cas, de planta recta, de 110 metres de llargada, 10 d'ample i tres pisos d'alçada. Aquesta riquesa nova que no existia al país, va fer que 500 treballadors i les seves famílies poguessin sortir de la misèria, però el negoci servia essencialment perquè els rics hi guanyessin diners.
La presència de l'empresa de Pau Miralda i Cia a Manresa es constata des del 1818, però la fàbrica principal, on es teixeix i es fila, és a Sallent, mentre que a Manresa només fan els acabats, concretament a la fàbrica de tints de Sant Pau; construeixen un altre espai industrial a les Reparadores (actualment residència Mont Blanc) i també van ser propietaris de la fàbrica de ca l'Arenys a la plaça de Sant Ignasi.
