Una de les matèries en què més ens aferrem a les idees preconcebudes és la salut. Quan jo era petit, per exemple, hi havia la convicció social profunda que banyar-se després de menjar produeix talls de digestió, i a les platges i a les piscines s'imposava a la canalla una llei seca total després de l'entrepà. Tothom a la tovallola. A la meva família hi havia una relació gairebé professional amb l'aigua i se sabia que la teoria del tall de digestió és errònia, però si estàvem amb altres famílies la meva mare em feia anar a la tovallola com tothom per no semblar una bruixa irresponsable. Per fi, aquell clixé ha quedat enrere. Però molts altres continuen vivíssims. La mitologia entorn del refredat, per exemple, es poderosíssima, amb totes les seves convencions sobre els cops de vent i les fredors. I el problema d'aquestes conviccions és que dificulten que els ciutadans adoptin hàbits que realment reduirien el contagi. Per exemple, convindria convèncer la gent que, quan esternuda o estossega, no es tapi la boca amb les mans, perquè tot el que tocarà després amb els ditets esdevindrà un focus infecciós per a uns altres ditets. I també es podria evitar que es vagin implantant sistemes que obliguen la gent a tocar i tocar i tocar el que han tocat altres abans. Les ciutats són plenes de coses tocades en cadena. Ja només faltaven les pantalles tàctils del McDonald's. Ara, pel preu d'un Big Mac t'emportes un refredat, i amb el McFlurry, de postres, un grip.
