Alguns personatges públics pateixen d'una coneguda i perillosa afecció: la incontinència verbal. És el cas del ministre Josep Borrell. Les seves relliscades per excés de xerrameca són notòries. Des de la necessitat de desinfectar Catalunya, fa un cert temps, fins al seu més recent i fals disbarat: dir que els Estats Units no tenen història perquè en el passat «l'única cosa que havien fet és matar quatre indis». Aquest tipus d'afirmacions poca-solta són compatibles amb un càrrec de ministre de l'Exterior? Els «quatre indis» morts, segons Borrell, van ser en realitat molts milions, tal com els entesos en el tema han posat en relleu després d'haver-se divulgat aquella sorprenent afirmació. Ha demanat perdó el ministre? No gaire. S'ha excusat dient que reconeixia que havia fet servir una expressió «excessivament col·loquial». I això ha passat pocs dies després que Borrell fos multat amb 30.000 euros per haver venut accions de l'empresa tecnològica Abengoa, gràcies a disposar d'informació privilegiada pel fet de ser un alt càrrec de l'empresa, just el dia abans que perdessin bona part del seu valor a causa de la presentació d'un concurs de creditors. Quines noves ocurrències sorgiran de la retòrica excessiva de Josep Borrell? Què demostra amb el seu descontrol verbal? Potser es tracta de difuminar la seva acció davant del ministeri de l'Exterior, que no ha estat precisament un èxit...

Una bona notícia de la setmana ha estat l'acord aconseguit entre l'Institut Català de la Salut i el sindicat Metges de Catalunya. És del tot evident que les reivindicacions dels metges d'atenció primària, les de mestres i professors, les dels universitaris, les dels bombers i les d'altres professionals de l'administració catalana són perfectament justificades i que la necessitat de revertir les retallades que van tenir lloc en el moment més àlgid de la crisi econòmica i a causa de l'aplicació de l'article del 155, és del tot raonable. Però hi ha una qüestió que, sense desvirtuar en absolut les reivindicacions que s'han plantejat, les situa en el seu marc més adequat: l'inacceptable infrafinançament de la Generalitat. És perfectament lògic de reclamar millores en les retribucions, en els equipaments i rebaixes notables en l'accés a determinats serveis públics destacats, com són les matrícules universitàries. Però amb la mateixa empenta -o potser més gran encara- s'han de reivindicar de l'Estat els més de quinze mil milions d'euros anuals de dèficit fiscal, uns diners que cada any se'n van del país sense tornar. Eliminar aquest inacceptable dèficit és justament un dels arguments per instaurar la república que va ser guanyada democràticament l'1 d'octubre de l'any passat.

Demà, diumenge, se celebren les eleccions autonòmiques a Andalusia. La campanya electoral ha estat indignant i esbiaixada, centrada molt més a atacar l'independentisme català que no pas en les qüestions andaluses. Una campanya que ha estat plantejada pensant sobretot en les possiblement properes eleccions generals a tot l'Estat. I que ha oblidat hipòcritament el llegat polític de Blas Infante, que l'Estatut d'Autonomia andalús reconeix com a «Padre de la Patria Andaluza», afusellat pels franquistes l'agost del 1936.