Vinc d'un temps en què hi havia tanta gent com ara, o potser més, que patia necessitats de tota mena i en què, afortunadament, davant la pobresa i les dificultats dels altres també hi havia molta gent que es commovia i reaccionava. I ho feia fent les seves aportacions econòmiques o en espècies responent a la crida d'alguna campanya, o bé ingressant regularment una quantitat de diners a favor d'alguna entitat d'aquelles que llavors en deien benèfiques. Després, quan tot es va modernitzar, d'aquelles entitats benèfiques i d'altres que van aparèixer com bolets es va passar a dir-ne ONG i vam incorporar aquelles sigles al nostre llenguatge amb la mateixa naturalitat amb què parlem de l'ADN. Curiosament aquelles organitzacions dites «no governamentals» van començar a rebre finançament de l'Estat a través de la casella que molts marquem a la declaració de renda i en poc temps van anar desenvolupant una estructura empresarial, i es dona el cas que en moltes d'elles les despeses de personal i del seu funcionament gairebé es mengen la meitat o més del seu pressupost. Dol pensar-ho, però de les desgràcies dels altres en depenen molts llocs de treball, entre ells alguns càrrecs molt ben retribuïts. I d'una manera temporal, sobretot a les portes de les dates que s'acosten, en depenen també alguns treballadors eventuals, amb sou fix o a comissió, que ens telefonen a casa i ens paren pel carrer apel·lant al nostre bon cor, buscant fer caixa per a una bona causa amb els mateixos mètodes amb què ens aborden algunes companyies telefòniques o algunes empreses d'assegurances.
Passejant l'altre dia per la Fira de Sant Andreu em va parar una noia oferint-me loteria de Nadal de la seva congregació; poques setmanes abans, durant la Fira Mediterrània, també pel Passeig, em vaig trobar un altre conegut que em va oferir participacions dels Armats. Gràcies a les seves dues entitats i a persones com elles Manresa manté encara viva la tradicional processó de Setmana Santa i comprant-los loteria vaig sentir que d'alguna forma col·laborava al seu manteniment. Però el que em va decidir de debò a rascar-me la butxaca va ser la simpatia per aquesta mena de voluntariat, per la gent que regala el seu temps per una finalitat altruista, sigui quina sigui. Sé que a no tardar algú em trucarà a casa dirigint-se a mi com a «senyor Oliva» i demanant-me diners per a una gran causa, avisant-me prèviament que «por motivos de calidad en el servicio la llamada será grabada». Tinc clar que els diré que no.
