S om a menys d'un mes de la diada de Nadal i els carrers de les nostres ciutats ja tenen els llums encesos i els guarniments típics i tòpics de les festes nadalenques. Sembla que cada any la música i tota aquesta decoració -un pèl melindrosa, ensucrada i artísticament kitsch- s'avança a l'hora d'aparèixer als principals eixos viaris i comercials. Estètica i iconografia on es barregen, sense cap conflicte, tradicions nord-europees (com el pare Nadal) i elements nostrats d'origen pagà com el tió, amb els clàssics pessebres cristians. I gairebé tot vingut avui de les factories d'Orient que treballen a tot drap per a tot el món, sense miraments.
És possible que tinguem la necessitat, de tant en tant, d'agafar un recés o punt de pausa en la nostra activitat diària i quotidiana, de manera que les festes de Nadal i Reis són un bon moment de recolliment familiar, molt adequades per festejar socialment l'arribada del solstici d'hivern i oferir un tast d'il·lusió màgica als nostres infants. Evidentment, la societat de consum en la qual estem instal·lats ofereix moltíssims atractius per gaudir-ne. Forma part, de fet, del joc en el qual estem instal·lats. Al cap i a la fi, si no fem moure els diners i no tenim petites alegries -materials i espirituals-, la vida es fa més feixuga i l'economia de mercat s'atura i tothom, en més o menys grau, en surt perjudicat.
Però això no vol pas dir que de manera resignada i acrítica haguem d'empassar-nos tot aquest muntatge que, com ja he dit abans, té alguns aspectes de gust dubtós. Si bé és molt difícil abstreure's d'aquest clima nadalenc que, sovint, embafa, va bé que algú ens faci adonar que aquest núvol és, a vegades, excessiu i estressant.
D'alguna manera és el que ens planteja Àngel Casas, un periodista que va ser molt mediàtic per la seva aparició en diversos programes icònics de la televisió, com els recordats Àngel Casas Show i Un dia és un dia durant els anys vuitanta i noranta del segle passat. Ara, ja jubilat de la televisió, acaba de publicar un llibre a Quaderns Crema, ¿Nadal? No, gràcies, que és molt divertit i, temporalment, oportú. Amb un recull de versos irreverents que només poden ferir la sensibilitat dels fanàtics talibans de les tradicions nostrades, la seva lectura aireja en gran manera el panorama que properament tots, amb més o menys grau, haurem de viure. En faig un tast: «Quan gairebé ningú no pot dir fava, després d'enretirar tot el menjar, la taula es torna a omplir, per rematar, de dolços, i a endrapar, que el món s'acaba (...) Vençut en el sofà, escabellat, el cap volta i revolta, embriagat, ressonen les nadales, rebregat, s'embussen els budells, bicarbonat (...) Efluvis de Nadal, esmaperdut, esberlen el cervell, estic fotut, cada any és el mateix, llei de l'embut, malson d'àngels que volen, tururut». Compte, doncs, amb els excessos!
