Jo vaig callar. Potser fins i tot havia xer-rat massa. El mestre es va asseure al piano i tot va canviar. Tot. En l'atmosfera exterior de la sala i en l'atmosfera interior dels presents, convertits, de cop i sense previ avís, en espectadors privilegiats d'un concert de luxe. I sense protecció. I això que la sala era la sala de sessions de l'ajuntament de Manresa. I això que l'acte era un acte, diguem-ne, social, d'entrega de premis. Premis culturals, això sí. I això que el protocol ho havia marcat tot, tot, fins a aquell instant. Fins que Carles Cases es va asseure al piano.

Per a mi no és nou, ho reconec, ho he viscut altres vegades, però m'impressiona igual. Carles Cases, premi Bages de Cultura del 2018 (atorgat per Òmnium Cultural), no s'asseu al piano sinó que se'l fa seu completament i, amb ell -tots dos en un-, posa en marxa el difícil art i mecanisme de l'emoció. A raig, a fons, sense mesura i, alhora, amb tota la mesura del món. Divendres va ser Amor particular, però recordo un divendres de febrer d'aquest mateix any quan, en la festa de celebració dels 90 anys del bisbe Pere Casadàliga, amb la basílica de Santa Maria del Pi plena de gom a gom, en un acte que havia de ser amb discursos, Carles Cases ho va trencar tot emocionalment de dalt a baix iniciant l'ofici amb Vós sou, Senyor. I això que jo no soc de missa. Ni molts. Pell de gallina.

Divendres també. Amb el premi rebut damunt del piano, Cases va fer el discurs no esperat de la manera més elaborada. Acostumats als costums, quan algú els trenca i trenca els prototipus, les coses de veritat -de vegades- flueixen millor. Sí, jo abans, incontinent com soc, havia tingut la gosadia -en forma de glossa- de parlar de Carles Cases davant seu. Ell mirava. Em reconec atrevit per fer-ho. Crec que no em vaig deixar res. O potser sí. I reconec que, dret darrere del faristol, mentre modulava adjectius per dibuixar i desdibuixar Cases, pensava per a mi mateix: sí, ara m'esteu escoltant -i mil gràcies per l'atenció perquè de veres em vaig sentir escoltat-, però sé que quan soni aquest piano que tinc al davant tot això que us predico ho sentireu per dins i ho entendreu tot. Com així va ser. Cases, mut, va anar, directe, del premi rebut de mans de l'alcalde Junyent al piano. I des d'aquí, directe a la llaga. De la seva a la dels altres. Al cor. I això és l'emoció. I per generar emoció cal tenir talent, i per treure fruit del talent cal treballar -incansablement en el cas de Carles Cases-, i per treballar cal estimar el que fas. Per damunt de totes les coses.

I escric això no només per parlar del merescut Premi Bages de Cultura d'enguany sinó per reivindicar el poder transformador, trasbalsador, de la cultura. En totes les seves variants i accepcions. La cultura és la veritable eina transformadora. La cultura és necessària també per als que no ho saben. Sobretot per a aquests. Divendres, fins i tot, va alterar-transformar els parlaments dels polítics-autoritats que presidien l'acte, conscients -i així ho van manifestar honestament- que després del tsunami d'emoció i talent viscut a la pell, calien poques paraules. O cap. No, si al final Carles Cases tin-drà raó.