Al llarg d'aquesta darrera setmana diversos locals d'Òmnium, entre els quals l'Espai Òmnium de Manresa, han estat objecte d'empastifades i grafits amb esquitxades d'un ranci expressionisme abstracte, símbols feixistoides i insults, en portes, persianes i parets de l'entorn. No deu ser casual que aquestes accions, que han patit també altres associacions i col·lectius sobiranistes de la ciutat i el país, s'hagin produït a l'entorn de l'aniversari de la mort del dictador Franco, ni tampoc que la premsa espanyola no se n'hagi fet ni el més mínim ressò. En el cas d'Òmnium, no n'hi ha hagut prou d'empresonar-ne el president i fiscalitzar els comptes de l'entitat fins a l'últim euro dels donatius a la caixa d'ajuda als presos i als seus familiars, perquè, a més, s'empastifi, literalment i judicialment, la imatge d'una entitat que, des dels temps més negres de la dictadura, sempre ha treballat en pro de la llengua, la cultura i el país, d'una manera pacífica, oberta i participativa. Arran de la mal anomenada transició, Òmnium, conscient del seu paper de suplència, va cedir ingènuament bona part del seu activisme cultural i social a les noves institucions, més preocupades per desenrunar el país que no pas per construir-ne un de nou. D'aquí que Òmnium entrés en un estat de subsistència letàrgica, confiant en aquell anar fent, que cantava Raimon. A la delegació comarcal del Bages, però, va perdurar sempre l'esperit de resistència i de lluita, cosa que va comportar bretolades com les d'aquests dies. Potser per això, el dia que el poeta Joan Brossa va visitar el local de la delegació d'Òmnium al Bages per parlar de sextines cibernètiques -devia ser cap a mitjan anys vuitanta-, l'home va exclamar, meravellat, en veure unes pintades ultres a l'escala del local: «Ara sí que veig que Òmnium és viu!». Trenta anys després Òmnium continua essent tan viu i necessari com aleshores. Accions com les d'aquests dies ens ho recorden.