05 de desembre de 2018
05.12.2018

Exhibicionisme

05.12.2018 | 01:32

L' L-7 de bus urbà de Barcelona a Diagonal estava plena de gom a gom al seu pas per la Diagonal, quan vaig pujar-hi. Només se sentia el soroll, molt agradable, d'un nen petit en el seu cotxet. De cop i volta una veu greu d'home comença a parlar per mòbil. Més d'un ens vam girar. Un se-nyor més a prop dels seixanta que dels cinquanta anys. En cinc minuts ens vam assabentar que la seva comunitat de veïns volia posar fibra òptica i havia demanat a Vodafone un pressupost perquè Movistar no respon; vam saber que acabava d'arribar de viatge de Marroc i que anava a fer una conferència a prop del carrer Balmes, etcètera, etcètera. Quan va baixar va dir: «Ai, on he deixat el mòbil? És que en porto dos». El va trobar entre un munt de papers que portava a sobre. Aquest cas real és un de tants. A la línia de bus entre Manresa i Barcelona sempre hi ha algú que explica la seva vida professional o personal per telèfon. Un dia, fins i tot, vaig assabentar-me –era impossible evitar la conversa– d'una operació empresarial.

Al TGV agafo sempre vagó de silenci; però sempre hi ha algú que se n'oblida i comença a xer-rar per demostrar, m'imagino, com d'important és. Un cop, sempre ho recordaré, anant a Madrid, al cantó meu dos periodistes d'una cadena de televisió es van posar a parlar d'un potencial candidat a la presidència del FC Barcelona. Parlaven de Sandro Rosell, a qui, òbviament, no coneixien i que, paradoxes, estava assegut davant seu. Si això passa en el mòbil, pitjor en les xarxes socials.

Un dia vaig preguntar a una empresària de moda de Barcelona com s'ho havia passat en el viatge familiar. «Com ho saps?», em va respondre. Ho havia penjat a Instagram a la vista de tothom.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook