05 de desembre de 2018
05.12.2018

La França de la ira

Les generacions presents no tenen memòria de quan no existia l'estat del benestar, de quan la vida no tenia aquest enorme paraigua. El veuen com un dret natural garantit pels déus del palau de govern

05.12.2018 | 01:32

França se situa a la franja alta europea de protecció social. La república dedica un 31,5% del seu PIB a despesa social, més que el 30,8% de la modèlica Finlàndia o el 27,1% de la mitificada Suècia. No cal dir que la xifra es troba a molta distància del 24,6% espanyol, i gairebé dobla el 16,7% de la competitiva Irlanda, que d'alguna manera ha de repercutir el cost de ser un semiparadís fiscal per a les multinacionals. Cal afegir que l'indicador francès no ha parat de créixer: una quarta part en el darrer quart de segle. I tanmateix, els francesos s'han revoltat.

La revolta ha tingut com a causa, o com a pretext, un augment en la fiscalitat del gasoil. Per aquest motiu s'han posat les armilles grogues i han anat en massa a cremar París, en particular el París glamurós dels Camps Elisis i el París simbòlic de l'Arc del Triomf. El París dels ramats de turistes, dels restaurants i les botigues de luxe, de la glorificació de la «grandeur», i també dels lloguers astronòmics. La ciutat de l'elit ha sofert les ires d'uns manifestants vinguts de províncies.

Es revolten contra l'Estat més protector d'Europa perquè tanmateix no se senten prou protegits. Parlen de la gent que amb les ajudes públiques no en tenen prou per afrontar les conseqüències de la crisi, gent a qui la represa ha deixat al marge. Al llarg de les darreres dècades, els francesos havien après que l'Estat ho garanteix tot, i quan la garantia falla ni que sigui en part, quan pel simple fet de ser ciutadans ja no estan coberts des del naixement fins a la mort, es revolten contra el que consideren un pacte incomplert.

Aquest és el drama de l'Estat socialdemòcrata, un model que l'espai central del ventall polític ha compartit des del final de la Segona Guerra Mundial. Les generacions presents no tenen memòria de quan no existia, de quan la vida no disposava d'aquest enorme paraigua. El veuen com un dret natural garantit pels déus del palau de govern, que a França és el palau de l'Elisi, un nom grec que ve a significar «paradís dels benaurats». Aquests dies no són pas benaurances el que li plou a l'estadant del palau, el molt reformista i molt europeista president de la república.

La qüestió és quin model pot oferir-se com a alternativa. La liberal suposa tancar el paraigua i que cadascú s'espavili, però això no ho expliquen els atiadors de la ira. I l'altra és donar encara més paper a un Estat que ja controla la meitat de l'economia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook