El Centre Cultural el Casino acull l'exposició sensorial «No em va fer Joan Brossa», un projecte d'art sonor de Cabosanroque, que integren Laia Torrents i Roger Aixut, que, conjuntament amb Vicenç Altaió, president de la Fundació Joan Brossa, la comissarien. És una gran instal·lació sonora i plàstica que està formada per elements quotidians fruit d'una beca del Departament de Cultura l'any 2016, per a la recerca i la creació en l'àmbit de les arts visuals, que enguany es presenta dins del programa d'exposicions itinerants, en el marc del Cosmògraf 2018. En la xerrada «Poesia, art, acció. Joan Brossa i la continuïtat en la revolta poètica», els seus responsables van contextualitzar l'obra, tot explicant els referents més significatius que donen claus de lectura per interpretar-la. Per Altaió, l'escenari visual d'una màquina d'expressió sensible situada en un gran pessebre exposa tot un seguit de representacions clàssiques que ens conviden a un món nou. Cabosanroque situa Brossa en el seu origen i la seva relació amb l'accident de la història. Quan Brossa ha d'anar a fer la guerra obligatòria en el bàndol lleial a la República, observa durant un bombardeig, que és un joc d'artificis, la sorpresa dins la màgia de la vida i del drama. Té un «accident fortuït» quan li cau un obús al costat i sent una veu, que el fa girar; acció que li estalvia segurament la mort, tot i que li quedarà una lesió en un ull. També esmenta l'afectació del llenguatge o de la mirada: l'any 1918, una joventut es va veure afectada per un conflicte geopolític d'una magnitud incalculable, la Primera Guerra Mundial. Un seguit de joves es van apartar del centre d'aquests esdeveniments i a través del món de l'art més degenerat, com era el cabaret, van crear el que serà l'avantguarda i l'art del segle XX: agafen la realitat, l'estripen i la deixen caure, perquè el principi d'atzar pugui constituir una altra realitat possible. Es tracta d'un moviment profundament nihilista, de deserció i minoritari, que pretén que sigui una nova moral.
Joan Miró se'n va anar voluntàriament a l'exili de París, on es va trobar una colla d'artistes que experimenten el món interior com a possibilitat única de construir una realitat. És el fenomen que es coneix com a surrealisme. I, malgrat que es presenta com una utopia poètica, és a dir, com a través de l'art es pot regenerar la societat i allunyar-se de l'acció política; aquesta generació es veu de nou afectada per la Segona Guerra Mundial. Miró mira les estrelles en la negra nit i pinta, amb una gramàtica nova, el que seran les constel·lacions. És en el camp de batalla on el principi lògic i racionalista ha deixat de funcionar; fet que obre la possibilitat que l'art torni a posar-nos en sensibilitat. Així, ens trobem davant de la crisi de representació i del llenguatge. En participaran, i troben sortides noves, un nombre d'artistes extraordinaris, que escandalitzaran tota una època. A través de l'experimentació es pot arribar a crear un nou llenguatge. Esmenta la importància de Marcel Duchamp, com a creador d'un seguit de màquines objectes que exposen un funcionament conceptual, basades sobre el principi de la no productivitat: «Són màquines solteres». Laia Tor-rents reivindica el no a Brossa, però reconeix que la peça exposada neix d'un encàrrec sobre ell. «Nosaltres venim de la música i gràcies al so hem arribat al món de l'art, però treballem d'una manera diferent». Pretenen posar en moviment els poemes/objecte de Joan Brossa, sentint-los sonorament. A la poesia escènica, utilitza personatges sense gènere: «Nosaltres els traiem la part física i ens en quedem el so. Per mantenir Joan Brossa viu, abans l'hem de destruir i reinterpretar». Roger Aixut també en remarca la sonoritat i reconeix que han seguit escrupolosament textos de Brossa, «però els hem llançat, amb un llenguatge molt obert que ens porta a un lloc diferent». Paraules sense objectes, tretes de text de poesia escènica dels anys 40 quan treballava en al·literacions de les paraules, que «nosaltres apliquem als objectes, per convertir-los en paisatge». Diu la Laia: «Explotem la sonoritat per perdre el significat» i el llenguatge es crea de bell nou.
