Quan Pedro Sánchez va anunciar que trauria Franco del Valle de los Caídos vaig sentir una punxada de culpabilitat. Quina llàstima, vaig pensar, no haver aprofitat l'oportunitat de veure l'últim cau del dictador havent-hi estat tantes vegades a només una hora de distància. Certament, ara que la inhumació depèn del Suprem i que els ultres són trending topic, el trasllat ja no sembla tan imminent i podria passar alguna cosa totalment contrària, com que Franco continuï al seu lloc i just al costat del sepulcre hi situïn la seu d'un flamant Ministerio de Aporellos y Aporellas destinat a combatre l'independentisme i el feminisme. Però tant se val: dimarts era a Madrid i vaig aprofitar per anar-hi. Hi havia poquíssima gent. Vist en persona el complex és enorme, pesant, brutal. L'ombra de la tarda hi genera una sensació d'irrealitat. L'esclat d'arquitectura feixista atonta una mica, però és impossible confondre's: allà, sobre el terreny, tenint la làpida al davant, solemne al mig del creuer de la basílica soterrada, resulta evidentíssim que tot aquell xou de pedra és, simplement, un gran monument a Franco i José Antonio que tota la parafernàlia religiosa no aconsegueix dissimular. No és res més que glòria per a un dèspota i el seu col·lega. Una democràcia decent no ho pot tolerar. No sé què s'ha de fer amb el Valle. No sé si és reciclable. No se m'acut com. Però el que és segur és que a ells dos els han de posar en un sobre i enviar-los a la família.
