Aquest 2018 ha estat un any en què el moviment feminista ha guanyat visibilitat al carrer. I aquest 25-N va tornar a sortir al carrer a reivindicar. Perquè el moviment feminista ens porta a la dura realitat de la violència que pateixen, també la «institucional». Aquesta violència és la que reben les dones, quan no són ateses en les institucions amb els recursos adequats, quan es fa una victimització secundària quan es dubta de la seva paraula i actitud. Els poders públics i els seus executors, siguin homes o dones, utilitzen els mites, els estereotips i els prejudicis, per normalitzar la violència a la qual les està sotmetent l'agressor. Les institucions no estan a l'altura d'equitat de les demandes de canvi del moviment feminista. Fins i tot per aplicar les lleis o un progrés en la visió de gènere en qualsevol àmbit, es margina amb pressupostos insuficients per ínfims, o amb el mantra que no hi ha diners per a la defensa dels drets i la vida de les dones.
En 18 anys s'han assassinat 2.000 dones per violència masclista, només entre les reconegudes com a parelles amb relació afectiva, cosa que no inclou totes les dones assassinades. No hi ha encara estadístiques sobre les agressions sexuals ni de les violacions. No hi ha alarma social, ni l'adequada reacció d'emergència pel que fa a les autoritats de tota mena i les mesures per pal·liar-ho.
El Pacte d'Estat, aconseguit per la mobilització del 7-N del 2015, és completament insuficient en mesures eficaces i pressupost. Tribunals, jutges i jutgesses han estat denunciats i desemmascarats com a instruments de la judicatura estatal que atempten contra la integritat física i moral de les dones. Les seves sentències, la comprensió i connivència amb els violadors i assassins de dones, són la mostra de misogínia patriarcal. Les institucions, la moral i els hàbits naturalitzen la violència sexual masclista contra les dones, com si fos una cosa eterna i inevitable. L'emancipació i la llibertat de les dones implica un canvi en els drets i realitat de les persones, un canvi de la humanitat.
Ens trobem en un moment de canvi de la consciència col·lectiva, que ha de posar a la picota l'essència de l'estructura de la societat patriarcal. Els atacs frenètics del sistema patriarcal són diversos i prenen formes explícites i implícites. Quan va sortir la sentència del cas de La Manada, recordem que el patriarcat va enviar un missatge: podeu sortir al carrer i reivindicar el que vulgueu, però sempre us tindrem lligades. Les dones organitzades vam respondre de manera contundent van sortir al carrer a denunciar que la sentència és clarament masclista i revictimitza, i totes van demanar justícia. Una societat sana, solidària i humana ha de ser igualitària i sense submissió, ni violència a les dones, per descomptat sense assassinades ni violades. La meitat de les persones de la humanitat, les dones, no han de seguir sent ni agredides ni sotmeses. Aquest sistema (capitalista i patriarcal) intenta fer-nos mal a totes i tots: dividir-nos, debilitar-nos, per no desestabilitzar l'ordre establert.
El moviment feminista és heterogeni, divers i diferent. El feminisme és un moviment ampli, que ens ha d'interpel·lar a totes en un sentit polític, però també personal, social i cultural. Això fa que els debats dins dels feminismes siguin permanents, debats que ens fan créixer i madurar com a societat. Escoltant aprenem, ens fem més fortes i humanes. Valorem el camí conjunt, la direcció cap al dret i la llibertat de les persones. Perquè s'ha d'interpel·lar el conjunt de la societat a sortir al carrer i a participar en tots aquells actes, manifestacions, concentracions, etc, per condemnar les situacions de violències que pateixen dones, lesbianes i trans, pel fet de ser-ho. Defensem la vida que es vulgui. Volem una vida digna, la vida que vulguin viure, per a totes i tots.
