Lluís Maria Xirinacs va estar 42 dies seguits en vaga de fam a partir de l'1 de desembre del 1973, quan era tancat a la presó Model. Reclamava l'amnistia i alliberament dels presos polítics i especialment dels 113 detinguts durant una reunió de l'Assemblea de Catalunya. Segons el que expliquen els metges, Xirinacs va tallar just, perquè al cap d'un mes i mig de vaga de fam hi ha risc seriós de perdre-hi la vida. Però els danys seriosos per a diferents òrgans poden arribar abans, ja que quan el cos es veu privat de la font habitual d'energia i l'ha de buscar tota cremant els seus propis teixits, es generen substàncies tòxiques. Per tant, poca broma: no es tracta només de passar gana o de sentir-se cansat, afeblit i amb mals de cap. És una aposta arriscada, amb un nivell de perill que no té res a veure amb una jornada de dejuni solidari.
La vaga de fam iniciada per quatre dels presos independentistes de Lledoners té per objecte la reclamació que el Tribunal Constitucional resolgui d'una vegada els seus nombrosos recursos, per tal de poder-los elevat al tribunal d'Estrasburg si la resposta és negativa. Que ho serà. D'entrada el TC va dir que no ho havia fet abans perquè són qüestions complexes, i que la setmana que ve s'hi posaria. Però ara s'ha sabut que començarà per altres acusats del Procés i que els casos dels presos no els tocarà fins al mes que ve. Com que entremig hi ha les festes, no cal esperar resolucions abans de la segona quinzena de gener, és a dir, més enllà del límit que comenten els metges i que va aplicar Xirinacs. Els membres del tribunal no volen semblar impressionats o coaccionats per l'acció reivindicativa de Sànchez, Turull, Rull i Forn.
L'any 1981, deu presos de l'IRA van morir a causa de les vagues de fam que havien començat quan es va retirar al col·lectiu l'estatus de presoners especials per aplicar-los el règim penitenciari comú. El primer i més conegut va ser Bobby Sands, que va resistir 66 dies abans de perdre la vida. A la resta, el cos els va aguantar entre 46 i 73 dies. El govern britànic de Margaret Thatcher no va moure un dit per atendre les demandes i es va limitar a dir que els morts ho eren per pròpia voluntat, a diferència de les víctimes de l'IRA. Però seria incorrecte pensar que van morir en va, ja que la seva va ser «sang de màrtirs que és llavor», com va escriure un dels pares de l'Església, i les files republicanes es van engruixir amb milers de nous militants.
