Era d'esperar. La culpa dels mals resultats del PSOE a Andalusia i dels 12 diputats de Vox al Parlament andalús és de l'independentisme català. L'ensorrada electoral socialista és producte de l'estreta aliança que s'ha establert entre els colpistes que volen destruir l'Estat i un PSOE que ha caigut indefens a les seves mans i que ara no és més que una joguina dels que es volen carregar la unitat d'Espanya. Així és com la dreta, l'extrema dreta i l'extrema extrema dreta interpreten el resultat de les eleccions andaluses. O millor dit: així és com els interessa que s'interpreti la situació. Més enllà de raonaments objectius, més enllà de qualsevol anàlisi política seriosa, del que es tracta ara és d'abatre el PSOE, fomentar les seves contradiccions internes i remoure els seus coneguts reflexos centralistes i anticatalans, que mai no ha estat capaç de superar. Molts votants -i molts militants- del PSOE són sensibles a aquestes argumentacions primàries i elementals que PP i Ciudadanos prou s'encarreguen d'escampar. I això va minant un PSOE ideològicament cada dia més ambigu, que no gosa ser ni un partit d'esquerra ni un partit republicà. I que a Andalusia, després d'anys i panys de domini polític absolut, s'ha empantanegat en actuacions poc netes o clarament il·lícites, com el casos dels ERO, de les falses jubilacions, de les subvencions injustificades i de tripijocs econòmics de tota mena amb centenars d'implicats. Ni Pedro Sánchez ni Susana Díaz han sabut superar aquest desgavell ni remuntar l'economia d'una de les àrees més deprimides de l'Estat. Però els culpables de tot són, evidentment, els independentistes catalans.

Tot aquest embolic s'escau la mateixa setmana que la Constitució espanyola ha fet 40 anys. Diversos estudis han assenyalat que més del 60 % dels actuals ciutadans amb capacitat de vot no van votar la Constitució de 1978, perquè eren massa joves per votar o encara no havien nascut. Però tot i això no s'ha renovat en absolut. Una Constitució, a més, que va ser redactada sota vigilància de l'exèrcit i d'uns estaments franquistes que no van desaparèixer pas quan va morir el dictador sinó que encara continuen actius. Avui aquella Constitució segueix idèntica i intocable i en 40 anys només s'hi han fet dos minúsculs retocs que no l'han alterada gens, prova tangible que tot va quedar «atado y bien atado». Els seus defensors acèrrims haurien de constatar, ben avergonyits, que se celebra el quarantè aniversari constitucional mentre encara hi ha a l'Estat espanyol exiliats i presos polítics, quatre dels quals estan fent una vaga de fam per protestar contra la injustícia evident del seu empresonament.

Precisament, la vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull ha estat la gran notícia d'aquesta setmana i la denúncia més contundent contra les maniobres per retardar el seu accés a la justícia europea. El Tribunal Constitucional ja sap què s'hi juga i ja sap que serà desautoritzat. Per això intenta endarrerir tant com pugui aquell accés. Una actitud inacceptable, barroera i en últim extrem inútil, però que certifica la politització del tribunal, la seva manca d'equanimitat i el desprestigi de la justícia espa-nyola.