S'atribueix al pensador francès Paul Ricoeur la màxima que diu que les eines més útils pels qui vulguin viure la vida a fons des de l'òptica creient són la Bíblia i el diari junts. És un bon plantejament del nucli del cristianisme. Fet i fet una (suposada) fe desarrelada no serveix per a res més que per a l'alienació i la manipulació, i mai per la justícia, la llibertat o la pau. La fe desarrelada no fa Regne de Déu sinó infern.
El fragment de l'evangeli de Lluc (Lc 3, 1-6) que es llegeix a missa aquest diumenge presenta, de fet, una bona base per a la reflexió creient sobre allò que s'esdevé i per al seu posicionament personal amb els criteris del Regne. D'un Regne que té, precisament, la justícia, la pau i la llibertat com a components bàsics i definitoris. Uns components que es juguen en la realitat concreta, en el món, en la societat, en les relacions humanes. Es tracta d'un fragment que bandeja qualsevol vel·leïtat espiritualista i desencarnada.
Quan Lluc situa l'acció del precursor de Jesús, Joan Baptista, en un context històric ben delimitat, pel que fa tant a la seva configuració política com religiosa, i en un territori concret, està presentant l'àmbit de la irrupció de Jesús, no per evadir-lo sinó per assumir-lo i transformar-lo.
És, de fet, en aquest món on Jesús i els seus s'han de comprometre. És aquest món el que la Bona Nova i l'acció dels que se l'han fet seva han de transformar. És ací i no en el més enllà on l'ésser humà ha de ser regenerat amb el bany de la Vida en majúscula. Una Vida viscuda i compartida que transforma la realitat vencent-hi el mal i la injustícia.
No és estrany, doncs, que hi hagi comunitats cristianes (malauradament massa poques) que, quan es troben els diumenges comencin recordant víctimes de la injustícia com poden ser els presos polítics que tenim ben a prop de casa, o que no parin de fer acció solidària a favor dels desafavorits, o que facin ben sincerament el gest de la pau entre ells mateixos. I tot això ho fan amb la convicció que la fidelitat a l'Evangeli implica jugar-se el tipus en la realitat concreta on toca viure, amb fermesa, amb constància, per establir-hi la justícia, la pau i la llibertat.
El que no és gens cristià és anar fent la viu viu no atenent amb diligència les víctimes de la injustícia i no denunciant-ne les causes. Aquestes víctimes han de poder veure en la vida i l'acció dels seguidors del Crist la llavor d'esperança que aquests mateixos seguidors diuen que veuen en l'adveniment del Mestre. Aquest temps també ha de ser Advent esperançat per ells i elles, a la presó o la misèria.
