Dos no es barallen si un no ho vol. Si un dels dos insisteix a burxar, l'altre sempre es pot retirar. Una persona pot triar. Un cos de policia, moltes vegades, no. Si la policia planta una línia d'agents i un grup d'encaputxats se li llança al damunt per travessar-la violentament, els agents ho han d'impedir. La policia catalana ho ha de fer amb una netedat extrema: després de l'1-O, els cops de porra dels Mossos avergonyeixen el país i debiliten el Govern. Als Mossos se'ls exigeix un rigor premium. Està molt bé. Però hi ha un problema. Per raons que deuen fascinar els psicòlegs socials, l'hegemonia intel·lectual, estètica i moral de l'independentisme l'ostenten la CUP i el seu entorn. Quan els seus efectius es llancen contra els Mossos no ho fan per travessar el cordó, abraonar-se contra els feixistes estil Braveheart i entaular una batalla campal. No, oi? No; l'objectiu és que els aturin i, en el xoc, generar un missatge visual, exercitar una mística indòmita i cultivar el seu espai electoral encara que això reforci la caverna i debiliti un Govern independentista dividit i confús. La CUP, com qualsevol altre partit, només es preocupa de la CUP. Però el fascinant és que bona part de l'independentisme pica i s'empassa la mística idealista, començant per Torra. Si el Govern segueix alimentant-ne l'hegemonia amb el seu compungiment, les pròximes eleccions ERC i JXCat se'n van a l'oposició mentre Arrimadas governa i la CUP celebra un inutilíssim exitàs amb 20 diputats.
