L'amic andalús diu que està trist. De motius no li'n falten. N'està pels darrers resultats electorals, com a home d'esquerres i patriota d'arrel, però també, i sobretot, perquè ja ningú no es recorda de Blas Infante Pérez de Vargas, malagueny com ell. «Si fos viu, ara seria a Lledoners amb els vostres», comenta. Aquest intel·lectual, activista cultural i polític andalús, nascut a Casares el 1885 i mort a Sevilla l'agost del 1936, és reconegut en el preàmbul de l'Estatut d'Autonomia d'Andalusia com el pare de la pàtria andalusa. Autor de nombrosos articles i assaigs, en què destaquen Ideal andaluz i La dictadura pedagógica, Blas Infante va participar, durant el període republicà, en la redacció del projecte d'Estatut andalús. Republicà i federalista, Blas Infante va lluitar per una Andalusia lliure de centralismes i caciquismes, i escrigué: «Declarem-nos separatistes d'aquest Estat que, en relació amb els individus i els pobles, conculca sense fre els furs de la justícia i de l'interès i, sobretot, els sagrats furs de la Llibertat; d'aquest Estat que ens desqualifica davant la nostra pròpia consciència i davant la consciència dels Pobles estrangers. Ja no val protegir els seus miserables interessos amb l'escut de la solidaritat o la unitat, que diuen nacional». Com García Lorca, Blas Infante (afusellat pel franquisme uns dies abans que el poeta granadí i enterrat com ell en una fossa anònima, amb l'exalcalde republicà de Sevilla i un diputat socialista) continuarà essent una víctima més de la desmemòria històrica i l'ostracisme a què els nous inquilins de la Junta condemnaran la pàtria del meu amic andalús.