A tot l'enorme territori interior blanc dels Estats Units hi ha la percepció amplíssimament estesa que Nova York és una ciutat apàtrida, indigna de ser considerada part genuïna del país. I no se la veu així només per la inseguretat i la barreja racial, que ara són presents arreu; no, el més antiamericà de Nova York és la seva elit liberal, educada, lectora del New Yorker, cosmopolita, culturalment oberta, aficionada al consum hipster i enriquida per la globalització que tant ha castigat els estats industrials. Quan a Manhattan es va posar rabiosament de moda pagar sis dòlars per un capuccino o un caffè latte, milions de republicans del mitjà oest van començar a esperar ansiosament que un dia arribés un candidat que odiés l'elit i que l'elit trobés odiós. I va arribar Trump. Ara, a França, desenes de milers de persones tallen carreteres per expressar un malestar revolucionari que també s'adreça als qui viuen refinadament surfejant en la globalització, a anys llum de la França tradicional. El símbol d'allò a batre és el París diví, com a Estats Units ho és Park Avenue. Aquest és l'alineament, i cada ciutat, cada poble, cada barri, acaba triant bàndol. I vist així, sembla lògic fer-se una pregunta: si un malestar d'aquest estil brotés aquí, a quina banda cauria Manresa? I Berga? I Solsona? Aquí no veig gaire tofu ni gaire start-ups. Hipsters pocs, i encara menys Starbucks. Euhmm; aquí, em sembla que passaríem del groc dels llaços al de les armilles.
