Tots els fenòmens vinculats a l'activitat humana evolucionen sense parar. Fins i tot aquells que es repeteixen cíclicament. Entre molts, un d'ells és el relacionat amb unes accions «modernes»: els embussos de trànsit. Un dia i un altre, en dates concretes o moments de moviment general, es produeixen de forma periòdica i previsible. Tot i sabut, els conductors víctima hi acudeixen com abelles a la mel. En aproximar-se a Barcelona, es manifesten entre Sabadell i Terrassa, a Molins de Rei o a Badalona. Cada dia, de dilluns a divendres i amb poquíssimes excepcions. La majoria potser no té altra opció per anar de casa seva al lloc de treball. És una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos, a més de l'impacte contaminant. Conec professionals de la Llombardia que van a treballar dues hores abans per estalviar-se les embussades gegants a la perifèria de Milà. És una solució molt dràstica però prefereixen treballar més hores i evitar-se dos taps diaris. El que em costa més d'entendre és quan els mateixos de les cues diàries a la metròpoli catalana o els seus veïns passen per calvaris similars en vacances, cap de setmana o pont. Les fan de forma conscient, convençuts i acostumats.

A Berga, on acaba (o comença) una autovia, els hem vist moure's durant el pont de la Constitució. Tots alineats (he estat a punt de posar la e davant de la n), amb els llums de fre enlluernant el del darrere, fent allò de parar i arrencar desenes de vegades en una hora. Els dos primers dies feien corrua cap amunt i diumenge a la tarda tot baixant. Tot molt previsible. Els periodistes locals saben que amb una telefonada a Trànsit i una fotografia des d'un pont de pas tenen la informació enllestida. Més enllà de la possibilitat, altament probable, d'un accident que pot magnificar l'encallada, la notícia està donada i la pot preveure similar per a l'any vinent i els següents. El diumenge 8 de desembre del 19, l'any que ve, hi tornaran a ser. Tothom té dret a fer el que cregui més oportú amb el seu temps i si volen estar-se dins d'un vehicle quatre hores per arribar a la «Sardanya» acompanyats d'un nen (o dos) que ploren de gana, un gos pelut o un canari. Avui tothom condueix amb el mòbil connectat al navegador i les rutes alternatives els fan travessar nuclis urbans que col·lapsen i bloquegen el pas dels locals. Ells acaben passant el mateix temps en ruta però compliquen la vida de gent l'única falta de la qual és viure entre el seu origen i el seu destí.

Algú va decidir aturar els quatre carrils en arribar a la capital del Berguedà, tot i saber que creava un punt de bloqueig de circulació terrible. I partir d'aquí, un conseller rere l'altre venen fum. Quim Nadal. El 2009 a Bagà. Anunci de quatre carrils fins al túnel del Cadí. Res. Santi Vila. El 2013 amb el projecte d'un carril reversible per estrenar al 2017. Res de res. Amb el 2018 acabant, el conseller Calvet anuncia la licitació per al 2019 i les obres per al 2020. És una obra que costa 180 milions d'euro. Amb els antecedents, no ho veig per enlloc. I si s'acaba executant, els bloquejos pujaran més amunt i els soferts ciutadans de l'asfalt de costa seguiran penant per accedir a les vaques, a la verdor i a la neu. Amb aquests tres elements en fase minvant, si fos sociòleg em plantejaria estudiar el gregarisme social dels nostres temps a la circulació (i a la política). Si fos inversor, compraria accions de Túnel del Cadí.