Ho afirmo amb fermesa i convicció. Soc un conductor prudent a qui no agrada superar els límits de velocitat. En conseqüència, gens amant dels qui a les mans d'un volant es creuen que les carreteres són una extensió dels circuits de curses. Però em sento vigilat, controlat. I em molesta. Per qüestions particulars he de recórrer tres o quatre cops per setmana el trajecte entre Manresa i Terrassa. És a dir, la suma de les detestables i abominables C-55 i C-58 (si no et vols gratar la butxaca tres o quatre dies per setmana passant per l'autopista, és clar). I els soferts usuaris d'aquest recorregut segur que són perfectament coneixedors que en un traçat de 33 quilòmetres cal passar per davant de set radars de velocitat. És a dir, un cada menys de 5 quilòmetres. Soc partidari dels controls a la carretera, perquè és un espai d'alt risc on conflueixen conductors amb molt sentit comú amb d'altres que són autèntiques bombes de rellotgeria. Però la situació a la qual ens sotmeten als usuaris de les connexions per carretera entre el sud del Bages i l'àrea metropolitana (si l'itinerari és cap a Martorell, el panorama és idèntic) voreja la persecució. Agreujat per unes vies detestables, els usuaris flirtegen constantment, per més prudència que hi posin, amb el fet que el més petit descuit es tradueixi en una bonica fotografia i la multa corresponent. D'això se'n diu «cornuts i pagar el beure».
