La digitalització industrial aterra a les nostres vides per romandre-hi tota una era amb una nova revolució tecnològica. Les veus autoritzades (vegeu pàgina 26 d'aquest diari) parlen d'«alertes» sobre l'evolució del mercat de treball. No s'ha de ser catastrofistes, avisen, però la història ensenya que cada revolució industrial ha fet víctimes. D'aquesta cal esperar-ne més, es conclou, però una estesa confiança en la capacitat d'adaptar-nos a les noves necessitats amb formació i reciclatge els fa preveure que el saldo de llocs de treball serà favorable en poc més d'una dècada. Caldrà veure-ho. Amb tot, la prospectiva econòmica no pot obviar un perillós entorn polític ni tampoc les conseqüències encara tendres de la crisi de la qual no tots han sortit (si ja ho hem fet) indemnes. La fragilitat de la cohesió social per l'impacte del xoc, combinat amb (o com a causa de) la irrupció d'un populisme autoritari i excloent arreu fa témer que l'opció dels arraconats per la nova indústria sigui llançar-s'hi als peus. A banda que les empreses es preparin per competir, cal que els governs s'esforcin a fons per prevenir les ferides que provocarà la transformació fent polítiques contra la desigualtat ja evident i que pot ser pitjor. La qüestió és si els nostres governants estan disposats a fer el que calgui en aquesta qüestió o si els caldrà mesurar primer si la qüestió és «essencial» o no.
