Dèiem en l'article precedent que en un futur a mitjà termini, demogràficament, a les comarques centrals de Catalunya seríem més (però no gaires més), més diversos, i -si no érem capaços d'evitar-ho- més desiguals. Però una de les coses que més caracteritzaran els habitants de les nostres comarques en les properes dècades és que seran més vells.
Res de nou: ara ja som força més vells que no pas érem al 1981. En aquella data, les persones de menys de 16 anys representaven el 24,4% de la població (però al 2017 havien baixat fins al 17,1%), mentre que la gent de més de 64 anys eren el 12,2% del total (en canvi, al 2017 el % havien pujat fins al 19,5%). O sigui, que en el curs dels darrers trenta-cinc anys, el segment dels més joves -que abans doblava el dels més vells- s'ha aprimat fins a quedar 2,4 punts per sota d'aquells. La gent gran ha crescut tant en nombres absoluts com en percentatge gràcies a l'allargament de l'esperança de vida, que, a més, no s'aturarà: a Catalunya, alguns càlculs situen l'esperança de vida de les dones al 2050 en 95 anys, i una mica menys per als homes.
De resultes de tot això, al 2041, a Catalunya, les persones de més de 64 anys arribaran a ser el 28,3% del total, i al 2051 seran el 30,8%. Al mateix temps, la gent de més de 84 anys representaran respectivament el 18,6% i el 22,1% d'aquelles cohorts de més edat. I a la Catalunya Central això serà encara més accentuat: Manresa ja és actualment la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb la població més sobreenvellida.
Evidentment, aquest canvi demogràfic comportarà moltes conseqüències. D'entrada, si cada cop hi ha menys joves i més gent gran, això també vol dir menys gent treballant, quelcom que, si no es compensa -amb més robots, amb més immigració i/o amb nous sistemes laborals i fiscals- tindrà importants efectes sobre la sostenibilitat de les pensions, i sobre la capacitat productiva i de consum general (que es reduiran).
Alhora, hi haurà una despesa sanitària i social més alta (ambdues es correlacionen positivament amb l'edat). A més, pot donar-se un canvi de les preferències i humors de la societat (es pot discutir si això necessàriament significa un viratge cap a posicions culturals i polítiques més conservadores o no), i també pot haver-hi un menys dinamisme com a societat (suposant que el dinamisme sigui superior entre la joventut i les edats mitjanes que en les cohorts més velles). Per contra, tal vegada ens convertim en una societat més pacífica -menys agressiva.
Així les coses, fruit de tot plegat es poden plantejar tensions socials i conflictes intergeneracionals.
Davant d'aquest panorama, què hem de fer? D'entrada, reflexionar i preparar-nos per al futur que ve, prevenint els problemes i aprofitant-ne les coses bones que també se'n poden derivar. I d'altra banda, cal atreure i retenir el jovent al territori (amb feines de qualitat); suport a les famílies (tant perquè puguin tenir els fills que realment volen tenir -ara no és així- com per poder cuidar les persones dependents); i anar adaptant les ciutats als nous perfils de veïns que tindran.
