La poesia anhela la saviesa que sorgeix de l'esforç per comprendre qui som, per explorar els límits, les fronteres de la identitat, per capbussar-nos alhora amb lucidesa i amb tendresa en la percepció essencial de la realitat de l'altre. L'autora romanesa Ileana Malancioiu ha escrit: «I tanmateix, com voldria veure una vegada una ànima, /tenir-la a la mà com a un ocell i dir: / és l'ànima de l'home que seia a prop nostre sota el Sol/ i de qui em temia que res no n'hagués quedat». Prou allunyada de Roma per acollir el desterrament d'Ovidi, prou propera perquè l'ombra del llatí sigui palpable al romanès d'avui, Romania integra una riquesa d'experiència humana, on conflueixen l'esperit llatí i l'eslau, el cor d'Europa i l'Àsia que ha eixamplat la nostra comprensió del món. Ara a La vèrtebra Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu ens acosten amb les seves encertades traduccions una tria de l'obra de Malancioiu, una escriptora destacada de la generació dels 60, que no es va sotmetre als cànons d'inspiració soviètica que imposava el règim de Ceausescu. La poesia de Malancioiu té la singularitat i la força que caracteritzen els grans mestres, els qui han sabut expressar en el territori fràgil i colpidor del vers tota l'emoció d'existir. Ho aconsegueix, al costat dels seus bells i commoguts poemes amorosos, confrontant-se amb la naturalesa o amb els fonaments religiosos. Malancioiu assumeix el nostre lligam amb els animals amb una radicalitat que ens sorprèn i que ens trasbalsa, pròpia de qui els ha tingut a prop i hi ha conviscut intensament: «Ens adonàvem que a la nit havien florit els codonyers/ els pardals no sabien quan els robaves els ous/ nosaltres no sabíem que les rapinyaires niaven/ damunt de la nostra teulada». Són versos on el fil que enllaça vida i mort s'aprima. La poesia de Malancioiu reverencia la natura, que s'hi manifesta fecunda. La temàtica religiosa és present sovint en Malancioiu, però hi penetra des d'una aproximació insòlita, perquè té de vegades una expressió corpòria i en altres ocasions esdevé d'una espiritualitat gairebé mística («Baixen ànimes del cel com ocells blancs») sense renunciar a una reflexió sobre el vincle entre l'ésser humà i Déu, qüestionant-lo, interpel·lant-lo: «I Ell ens mirava tranquil com escandíem la mateixa paraula/ Que no significava en absolut res», «Amor, i si les nostres ànimes/ s'estiguessin una al costat de l'altra al desert/ com dues gotes d'una beguda fina/ que es beu ell sense saber-ho.// I si en aquesta beguda freda/ sabéssim que només hem estat unes taques/ d'aigua aparegudes en la sorra/ per apaivagar la seva set celestial». La incorporació de Malancioiu a la nostra escena literària que La vèrtebra contribueix a fer possible és una magnífica notícia, perquè obre nous camins per on la poesia romanesa es fa present entre nosaltres. Malancioiu ho fa d'una manera que ens convida a llegir-la en diàleg amb alguns dels nostres autors perquè són evidents les coincidències de fons amb Blai Bonet, Màrius Torres o Màrius Sampere.