Tard o d'hora s'havia d'obrir el meló del debat sobre la violència, en el marc del conflicte històric entre Catalunya i Espanya, del qual avui vivim el darrer episodi. Sobretot després de l'experiència que van suposar les càrregues policials de caire colonial de l'1 d'octubre de 2017 i de la judicialització i l'empresonament polític de diversos càr-recs electes, funcionaris públics i alguns activistes. Atesa la intransigència i l'enrocament de pràcticament tot l'arc parlamentari espanyol i gran part de l'opinió pública, contraris a cap tipus de negociació o cessió política, posar sobre la taula aquesta realitat era qüestió de temps. Durant força mesos s'ha intentat, sense èxit, obviar-ho. Només l'aturada de l'aplicació de la república catalana va ser deguda, segons es va dir, a notícies que auguraven un bany de sang. Però hi havia l'esperança que tot es podria reconduir per la via del pacte forçat per la pressió internacional.
Darrerament les declaracions del president Torra avalant la via eslovena -tirar decididament pel dret- per implementar la independència, han tornat a esverar el galliner. Interessadament, l'espanyolisme fa veure que els morts d'aquell conflicte van ser culpa d'Eslovènia quan, en realitat, fou Sèrbia qui els provocà adoptant una posició explícitament violenta i bèl·lica. Ara mateix ens venen a dir que si Catalunya es planta, això crearà, fatalment, víctimes. Per què no gosen afirmar que l'Estat espanyol mai enviarà ni l'Exèrcit ni la policia contra manifestants resistents i pacífics? Només tenen l'argument de la força bruta? Creuen que així tot tornarà a la «seva» normalitat?
Tenim un Estat que, teòricament, hauria d'ésser garantia de debat entre els seus ciutadans i de respecte per la seva varietat ideològica i cultural. En canvi, és el resultat d'una llarga història de domini imperial per part d'unes elits castellanocèntriques aixoplugades rere els clàssics tripijocs de les monarquies europees que li van permetre dominar tot els antics regnes peninsulars. I encara el xoc d'avui amb Catalunya amb una gran dosi de violència i mala llet. La considera seva per dret de conquesta; amagant-se, això sí, rere una relació històrica secular que, per altra banda, és natural entre països veïns. Voluntàriament, Catalunya mai s'ha sotmès. Trobar-nos en una Espanya que no vol canviar ni posar-se al dia, sense intenció de cedir poder -ni que sigui, democràticament, a favor del ciutadans- ens porta inevitablement al conflicte. Tot el que no sigui del seu grat, es considerarà insurrecció i punt!
Des d'aquí caldria pensar molt bé les accions a prendre en cas d'un hipotètic nou xoc de legitimitats al carrer. El pacifisme forma part de l'ADN del ciutadà català. I cal definir, per tant, una estratègia no violenta, però alhora ferma, de lluita. Però cal no oblidar que som davant d'una autèntica revolució politicosocial que serà difícil de reconduir si no hi voluntat de negociació i d'utilitzar exclusivament les urnes com a armes. Ara mateix, el front obert es troba en l'àmbit judicial, com ens explica Josep Casulleras a la seva obra La batalla de l'exili. L'estratègia que ha posat la justícia espanyola contra les cordes (Ed. Ara Llibres). Però serà suficient?
Mentrestant restem en espera de no sabem què ni qui....
