15 de desembre de 2018
15.12.2018

L'Isidre i la Dolors, encara, trenta anys després

14.12.2018 | 23:52

Les notícies d'avui fan velles les d'ahir. Algunes de més rellevants es mantindran actuals durant uns dies o potser uns mesos però tard o d'hora acabaran sepultades per unes altres, per uns altres fets i unes altres persones. Però hi ha històries que ens queden gravades per sempre amb noms i cognoms, amb el record ben clar d'algunes circumstàncies i d'alguns detalls. Històries que no se'ns en van del cap per anys que passin, com la desaparició, en fa ja trenta, dels germans Òrrit Pires, que van marxar la nit del 4 al 5 de setembre del 1988, suposadament pel seu propi peu, de l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, sense que ningú els veiés i sense que mai més s'hagi sabut res d'ells. L'Isidre tenia 6 anys i estava ingressat; la Dolors, la seva germana, en tenia 17 i li feia companyia. El seu pare s'havia mort feia dos mesos i la seva mare s'havia fet càrrec de catorze fills en una família on l'amor podia més que les dificultats i on els germans més grans es feien càrrec dels més petits. Ara un d'ells, la Maria Carme, erigida en portaveu de la família, se segueix fent càrrec de la Dolors i l'Isidre, que ja deuen tenir 47 i 36 anys però que ens han quedat nens en la memòria i és com si encara vaguessin perduts en la foscor de la nit en què van desaparèixer.

Llegint aquest estiu el llibre del Paco Lobatón Te buscaré mientras viva, vaig reviure el cas dels dos germans explicat per la Maria Carme al periodista que més esforços ha fet per totes les persones desaparegudes d'Espanya. I aquesta mateixa setmana he tornat a saber d'ella a través d'aquest diari i d'una entrevista on explicava que, en col·laboració amb Ràdio Súria, ha posat en marxa un podcast –una mena de programa de ràdio que s'escolta gravat a través d'internet– del qual podeu trobar totes les entregues si poseu al buscador «podcast desaparecidos pero nunca olvidados». Allà, sensibilitzada pel patiment de totes les persones que viuen la mateixa angoixa que ella i que no tenen el suport dels grans mitjans públics, la Maria Carme, amb una tenacitat admirable, els dona veu perquè puguin fer arribar el seu cas a tots els racons on els puguin sentir. Una recerca desesperada per retrobar aquells familiars o amics que un dia van desaparèixer sense deixar rastre. I també per refermar que sempre els tenen presents, que segueixen vius al seu cap i els busquen incansablement. Com quan Yves Montand cantava a Les fulles mortes: «Tu vois, je n'ai pas oublié»... «Ja ho veus, no me n'oblido».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.