La forma curta de dir-ho: el periodista pregunta al dibuixant Francesc Capdevila Max què passaria si avui algú publiqués El Víbora? I aquest respon «seria impossible! Estaríem tot el dia als jutjats». La forma llarga de dir-ho (disculpeu, he d'omplir el que queda d'article): ens passem el dia acceptant missatges de polítiques de privacitat i ús de cookies que aturen la navegació per Internet. N'hi ha milions, així que entrar a consultar la informació específica que contenen per adaptar-la realment a les nostres necessitats és com posar-se a buidar el mar amb una cullereta de cafè. Simplement treus del mig l'obstacle tan ràpid com pots i avall. Dones permís a no tens ni idea de qui perquè et monitoritzi amb més precisió del que ja ho feien fins ara sense. És mentida que l'internauta tingui alternativa. El resultat és una cada cop més efectiva selecció personalitzada de la informació que reps. Un camí que ens situa dintre d'una bombolla dissenyada a mida. Amb cada acceptació posem un maó més al mur que ens separa del veí. Hi ha els meus i els que pensen com jo i els altres (que, de fet, no m'interessen). Ens construïm una realitat a mida amb els reforços positius i demonitzem allò que ens porta la contrària. No s'accepten crítiques. Ser políticament correcte és incompatible amb les estripades. Hem construït un món en el qual El Víbora no hi cap. Esnif.