La música ja ho era; des de la modèlica i exemplar recuperació del Teatre Kursaal liderada pel Galliner i la posterior gestió, les arts escèniques s'han convertit en l'eix i un dels valors culturals més importants de Manresa, i ens ha situat a la primera divisió de la programació i assistència de públic; un altre tema encara pendent és el de la producció.

Som en plena efervescència dels escenaris manresans, les darreres setmanes els actors socials de la ciutat han protagonitzat escenes clau per a un desenllaç espectacular en la trama de l'art teatral, sense fer-hi comèdia: el Casal Familiar Recreatiu, els Carlins, per als amics, està rebent un merescut suport públic i ha endegat una campanya per modernitzar la sala principal, per reconduir tot l'edifici cap a un centre cultural, obert a les arts i dinamitzador del Centre Històric; aquest mateix dimarts els Amics del Teatre Conservatori iniciaven un debat per convertir l'emblemàtic equipament en un futur centre de les arts escèniques; i la regidoria de Cultura, fa uns dies, anunciava una notable inversió per a la recuperació del malmès auditori de Sant Francesc; tot plegat sense oblidar les possibilitats de l'espai de l'Anònima, que camina endavant de forma engrescadora. D'entrada, aplaudiments, recordo temps era temps que pel despatx de l'aleshores regidor de Cultura Marcel·lí Llobet voltava un projecte per dotar Manresa d'una seu de l'Institut del Teatre que al final va quedar en l'actual aula municipal, amb una molt bona evolució, però que no ha tingut res a veure amb l'aspiració de gaudir d'un centre de referència amb estudis superiors, a més de plataforma idònia per consolidar la producció pròpia.

L'olla torna a bullir, amb uns recursos, encara que limitats, importants, però sobretot amb la complicitat del teixit cultural manresà, el més important per assegurar que no succeeixi el que sol passar quan els actors són només polítics. Tornem a tenir el teló obert a una gran oportunitat, però cal que tot el repartiment implicat, encara que uns formin part de la iniciativa privada i altres de la funció publica, a més d'obrir un debat particular sobre la seva idea, impulsin un debat transversal amb la implicació de papers principals i secundaris, per definir un pla d'equipaments entorn les necessitats reals de la Manresa del segle XXI. Si l'objectiu és el mateix, fer de Manresa una capital de les arts escèniques, el guió s'ha de compartir; no fos cas que amb tanta embranzida positiva un dia ens trobéssim amb massa escenaris a la recerca d'un espectacle, o algun espectacle a la recerca d'escenari, perquè entre tota la pluralitat d'aquestes anomenades arts escèniques haguem escrit obres semblants amb els mateixos arguments, i ens deixem algun element important de l'attrezzo oblidat entre bambolines.